SERVEIS

El negoci cubà d’Agbar

El grup català controla l’aigua de l’Havana a través d’una societat mixta amb l’estat

Molta gent se sorprendrà quan sàpiga que la gestió de l’aigua a l’Havana està en mans de la catalana Agbar. En un país on gairebé tots els grans monopolis estatals continuen vigents, Agbar ja fa vint anys que és l’única empresa privada -i estrangera- que gestiona un servei públic en un dels pocs països que encara manté l’etiqueta de comunista.

Es tracta d’una història llarga que va començar l’any 1994 a les platges de Varadero quan la canària Canaragua (empresa subsidiària d’Agbar) va crear amb el govern cubà una companyia mixta per gestionar el subministrament d’aigua de la famosa localitat turística.

La cosa va anar bé i el règim va voler ampliar la col·laboració l’any 2000 a la seva capital, on el sistema hidràulic era -i en part encara és- un desastre, amb una infraestructura plena de fuites que podien arribar al 50% del cabal. Amb un contracte fins al 2025 i amb opcions de pròrroga, va quedar constituïda Aguas de La Habana S.A. El 50% el controlaria l’estat, un 45% Agbar com a soci tecnològic i operador exclusiu i un 5% l’empresari espanyol Enrique Martinón Armas. Un personatge que és conegut, entre altres coses, per haver tingut Fidel Castro de testimoni en el seu casament al país amb una cubana. A Martinón també se’l coneix per haver aparegut als papers de Panamà i haver facilitat inversions d’importants empreses estrangeres a Cuba, com els hotels Meliá i la canadenca Sherritt. En alguns casos, a canvi de participacions en el negoci.

Un matrimoni convenient

Sense ser un secret d’estat, l’orgull del règim fa que al país s’intenti amagar tant com sigui possible la presència estrangera en una infraestructura tan clau per al país. A l’organigrama de la web d’Aguas de La Habana no hi ha cap dels estrangers que dirigeixen l’empresa mixta, com ara el director general Antonio Sánchez Sandoval. Aquest murcià és al capdavant d’una plantilla de quatre mil treballadors, només set dels quals no són cubans.

Qualsevol ortodox de la Revolució Cubana veuria amb mals ulls aquesta unió que va arribar després dels múltiples fracassos de Castro per millorar el subministrament d’aigua a la capital.

Històric triomf d'Agbar: manté la concessió de l'aigua de l'àrea metropolitana gràcies a la sentència del Suprem

Des de la constitució de la societat mixta, Agbar ha anat fent inversions a la xarxa per valor d’uns 5 milions d’euros anuals, i ha anat millorant el servei fins a arribar al punt de garantir aigua potable cada dia a gairebé tota la ciutat. De vegades hi ha hagut problemes puntuals que obliguen a prioritzar i racionalitzar els barris on arribarà. Entre els èxits destacats hi ha la reparació de l’impressionant aqüeducte d’Albear, que no funcionava des que els espanyols van perdre la colònia.

Tot i tractar-se d’inversions modestes per a una companyia d’aigües, la mà d’obra barata -el govern cubà paga uns 50 dòlars al mes als seus treballadors- a què pot accedir Agbar gràcies a estar associada amb l’estat fa que acabin sent avantatjoses per a l’empresa.

A més, Agbar fa de banc per a Cuba. Ha facilitat crèdits al país per un volum de 24,7 milions de dòlars en un moment en què l’illa té tancada l’aixeta del crèdit pels seus constants impagaments a empreses i països.

Servei gratuït

A falta de dades més actualitzades, el negoci d’Agbar a Cuba tampoc és gaire rendible de moment perquè l’aigua continua sent un servei pràcticament gratuït per als cubans. A més, els ciutadans de l’illa no tenen cap consciència d’estalvi d’aquest bé. Els aproximadament 9 milions d’euros anuals que factura Agbar a Cuba provenen sobretot de les factures a visitants estrangers o hotels d’empreses de fora que paguen el litre a un preu superior al de ciutats com Barcelona.

La clau de volta del negoci és aquest, “de moment”. En un país on les relacions personals ho són tot, l’empresa catalana -controlada per la francesa Suez- té bones connexions a l’illa per aspirar a quedar-se amb el pastís de l’aigua en un moment de màxima gravetat econòmica al país: els dirigents, de fet, comencen a admetre que s’hauran de desprendre d’algunes empreses públiques per salvar les finances.

Segons ha pogut saber l’ARA, la negociació de la pròrroga del contracte de 25 anys ja ha començat i Agbar estaria jugant amb els incompliments econòmics de la part cubana, a l’hora de finançar les inversions, perquè sigui llarg o perquè canviï el repartiment accionarial. Amb una gran necessitat d’obres hidràuliques i d’inversions, Cuba és un caramel massa temptador per deixar-lo escapar. El temps dirà si aquesta relació tan fluida s’assecarà en algun moment.