Niño Becerra: “La pau social es compra amb renda bàsica, marihuana legal i oci gratuït”

A El crash. Tercera fase (Roca Editorial), Santiago Niño Becerra tira de referència cinematogràfica per perfilar d’on venim i cap a on anem. Per si algú se’n vol fer una idea, que rescati de la filmoteca Full monty, Terminator i Blade runner i sabrà a què ha de fer front. Doctor en economia, professor a l’IQS, és un dels comentaristes de l’actualitat econòmica més populars, segurament perquè, quan fa més d’una dècada la paraula crisi no formava part del vocabulari del carrer, ell ja va començar a alçar la veu advertint que n’arribava una de grossa. I encara continuem en l’onada, una situació que portarà, vaticina, una “nova normalitat”.

Fa vuit anys em va aconsellar no anar de vacances per la crisi. ¿Avui em puc permetre un Nadal amb alegria i algun excés?

Era el 2010-2011? Doncs ara una mica el mateix. A una persona del carrer li faria dos suggeriments: pensar dos cops abans de comprar alguna cosa: “Això ho necessito?” I no tenir deutes o reduir l’endeutament al màxim possible. Però parlar d’excessos és subjectiu i dependrà de què s’ingressi.

Els diners disponibles de les famílies són cada cop menys.

Doncs anem cap a una mena de selecció natural: cada cop es necessita menys gent però amb més capacitats. Anem cap a una estructura d’un 10% de la població altament imprescindible i un 30%-40% que treballarà a temps parcials, en feines esporàdiques, discontínues o empalmant-les. La resta, aturats estructurals.

La classe mitjana ho pagarà car?

La classe mitjana està deixant de ser necessària. Va ser inventada després de la Segona Guerra Mundial perquè una població miserabilitzada pel conflicte pogués fer el circuit de producció, consum i reproducció. Però ara l’estructura ja no és necessària perquè la tecnologia pot resoldre moltes coses, abaixa preus de producció i augmenta la productivitat. Si abans la classe mitjana era una solució, ara és un cost, un element prescindible.

O sigui, ¿hi haurà més atur i, per tant, més pobresa i desigualtat?

Sí, i per això crec que s’acabarà implementant la renda bàsica. És inevitable. Si ara fóssim al 1715, hi hauria una guerra, el mètode que històricament s’utilitzava per resoldre una crisi, però ara això és impossible, es destruiria massa de cop.

¿I creu que és sostenible, aquesta renda bàsica?

L’equip del doctor Daniel Raventós ha fet una simulació per a Guipúscoa, Catalunya i Espanya i conclou que és sostenible. Però no serà fàcil implantar-la, perquè en el fons els polítics haurien de dir a la població que el sistema ha fracassat i la gent els diria que han enganyat parlant de la cultura de l’esforç, la meritocràcia. És admetre el fracàs del sistema i és difícil de vendre. La renda bàsica és sostenible, però no és tant un tema econòmic o financer com conceptual.

Què solucionaria?

Un mínim de diners perquè els treballadors acceptin feines precàries, amb salaris baixos, també perquè la gent s’arrisqui a canviar de feina perquè ja té un mínim de base.

Sona a anestesiar la població.

La pel·lícula sencera no és la renda bàsica sinó el que en dic el trinomi social : renda bàsica, marihuana legal i oci gratuït, o quasi. La renda bàsica per garantir un mínim; la marihuana perquè calma, acabes amb les màfies i obtens cert ingrés fiscal, i l’oci per ocupar el temps de la població.

Pa i circ i s’acaben les revolucions?

Jo no faria servir la paraula revolució perquè ja no estan de moda, però sí que considero que es compraria la pau social.

En què consisteix la tercera fase?

Com a la Gran Depressió de la dècada dels 30, hi ha tres fases, i, com llavors, acabarà amb la imposició d’un nou model econòmic. Venim de la fase zero de la despesa en obra pública, la de l’austeritat, i després la de les amfetes, amb la injecció de diners a la banca. I ara toca la fase del despertar, en què s’inicia la imposició d’un nou model del qual s’aprecien coses que són poc capitalistes.

El principi de la fi del capitalisme?

Si es repeteixen els processos històrics, el capitalisme pot durar fins al 2060 o 2070.

Com seria el món postcapitalista?

Crec que anirem cap a un sistema on l’individualisme quedarà molt difuminat, la competència tal com la coneixem desapareixerà i en cada sector quedaran quatre o cinc grans corporacions, la col·laboració entre competidors anirà a més; ja ho estan fent perquè tenen necessitats comunes i es reparteixen el cost de la inversió. La propietat privada serà compartida i es pagarà per l’accés a l’ús.

Quin paper tindrà la política?

El concepte d’estat està en retrocés, perdrà molt protagonisme a favor de les àrees geogràfiques amb possibilitats. Itàlia és un exemple de llibre perquè té tots els números per fraccionar-se, amb un nord molt europeu i un sud subsidiat i deficitari.

I el cas de Catalunya i Espanya?

Espanya té tres zones desenvolupades amb opcions clares: Euskadi amb una part de Navarra; Catalunya -no tota-, que formaria part del clúster de Sagunt a Tolosa de Llenguadoc, i la costa atlàntica de Galícia.