PANDÈMIA

El SOS de la Moncloa al gran Íbex-35

L’executiu de Pedro Sánchez va demanar sense èxit a un reduït grup d’empreses que compressin deute públic espanyol
Façana del Palau de la Moncloa, seu oficial i residència del president del govern. / LA MONCLOA

La situació econòmica que afronta Espanya és tan difícil a conseqüència de la pandèmia que el govern espanyol va llançar un SOS fa unes setmanes a un interlocutor tradicional: els grans de l’Íbex-35. Segons ha pogut saber l’ARA, mentre a Brussel·les arrencava el pols sobre els programes que permetin als estats afrontar el cost de l’abrupta aturada econòmica, l’executiu que lidera Pedro Sánchez es va posar en contacte amb les principals empreses del selectiu espanyol per demanar-los un cop de mà amb una petició concreta: que acudissin a comprar a les emissions de deute públic.

Fonts coneixedores d’aquests moviments han indicat a l’ARA que aquestes peticions es van fer entre el 24 i el 26 de març. Van ser contactes individuals, no pas col·lectius, i, en ple estat d’alarma, no es van fer en persona, sinó per via telefònica. Les fonts consultades han assenyalat la ministra d’Economia i Empresa, Nadia Calviño, i el cap de gabinet de Pedro Sánchez, Iván Redondo, com a interlocutors. Segons les mateixes fonts, el president del govern no va fer en persona cap d’aquests contactes. Tant el ministeri d’Economia com Presidència, consultats per l’ARA, van evitar confirmar aquest aspecte.

El que la Moncloa va demanar als màxims responsables d’aquestes empreses era que compressin deute públic en les emissions habituals que l’Estat fa per atendre les seves necessitats de caixa. I ho feia per garantir l’èxit d’aquestes sortides i evitar situar-se en el punt de mira dels mercats. En l’anterior recessió, la prima de risc (el sobrepreu que paga un govern respecte a l’alemany per finançar-se) es va convertir en un maldecap constant i es va disparar fins al punt que el 2012 els observadors van donar per fet que Espanya faria fallida. I el govern Sánchez va voler servir-se de les grans empreses de la Marca Espanya per evitar arribar a aquest punt.

Segons expliquen a aquest diari les veus consultades, que han demanat l’anonimat, els destinataris d’aquestes peticions del govern de Sánchez van ser “l’Íbex-12 o l’Íbex-15”. L’expressió fa referència a les empreses més grans per mida o influència: els cinc grans bancs, entre els quals els catalans CaixaBank i Banc Sabadell, el gegant Inditex i energètiques com ara Iberdrola, Endesa, Repsol o la catalana Naturgy. Telefónica també forma part d’aquest grup d’empreses més destacades, i també ho fa, per descomptat, ACS, empresa de l’omnipresent Florentino Pérez. Malgrat tot, la confidencialitat de les converses ha impedit que aquest diari pugui elaborar el llistat exacte de les empreses que van rebre aquesta petició.

El fantasma dels bons patriòtics

La naturalesa de la petició i el moment d’urgència triat per fer-la va fer que entre alguns dels que van rebre aquestes trucades s’arribés a la conclusió que el govern volia emetre bons patriòtics. Es denomina així l’instrument financer adreçat a petits inversors que una administració llança en un moment de dificultat. Acostumen a tenir més risc i, per tant, ofereixen una rendibilitat més alta. A Espanya, l’última administració que ha recorregut a aquesta eina és la Generalitat, que va fer diverses emissions durant l’última crisi, tant en temps del tripartit que liderava José Montilla com posteriorment en el govern convergent d’Artur Mas. Cadascuna d’aquestes emissions va ser víctima de l’escarni d’una part de l’opinió pública espanyola, que va entendre els bons patriòtics catalans com una prova de mala gestió per part del Govern, asfixiat aleshores per la caiguda d’ingressos, l’augment de la població en risc d’exclusió social i les normes europees contra el dèficit i el deute públic.

Però el que la Moncloa va plantejar a finals de març als grans de l’Íbex-35 no eren bons patriòtics. Eren bons normals i corrents. “Els de sempre”, explica un directiu a qui n’hi van oferir. Segons exposen, l’única cosa que els feia especials, o patriòtics, és la petició expressa del govern espanyol, i la seva necessitat que les emissions es fessin amb èxit en un moment en què es preveu la pitjor caiguda del PIB des de la Guerra Civil, quan el país va quedar a la ruïna. Salvant totes les distàncies, l’operació que va demanar el govern a les empreses era molt semblant a la que va llançar el 2012 amb la sortida a borsa de Bankia. Aleshores, per evitar que el banc s’acostés encara més a la fallida total, grans empresaris espanyols van rebre la invitació a comprar accions de Bankia per blindar la seva sortida.

El que sí que ha pogut saber l’ARA és que el moviment del govern no va tenir èxit. Algunes empreses van posar-s’hi millor que d’altres, i n’hi va haver que van fer la consulta a la Comissió Nacional del Mercat de Valors per saber si l’operació de compra de deute públic era ben vista pel regulador. Contactat per l’ARA, un portaveu d’aquest organisme va manifestar que desconeixia que la consulta es fes, tot i que va apuntar que aquest tipus de peticions són confidencials. Altres empreses ja d’entrada van desmarcar-se de l’operació, especialment en un context de crisi que desaconsella destinar recursos a cap altra cosa que no sigui la pròpia supervivència. “Era impossible que s’hi posessin bé, molts se l’estan jugant de veritat”, explica un directiu que coneixia aquest moviment.

Una setmana més tard del moviment de la Moncloa, la petició entrava en via morta. Cap al 2 i 3 d’abril ja se sabia que no hi hauria cap emissió amb el suport de les grans empreses. Durant els dies previs el debat dels experts internacionals va estar centrat en la necessitat que el Banc Central Europeu (BCE) garantís l’endeutament barat dels països membres de la UE, i, tot i els dubtes inicials, així va ser. A finals de març el BCE anunciava que relaxaria la seva pròpia normativa en matèria de compra de deute i que ajudaria més els estats que més ho necessitessin. I, de fet, les emissions que ha fet el govern des de l’esclat de la pandèmia s’han salvat sense complicacions. Tot i això, sí que s’aprecia un encariment: a principis de març, la prima de risc estava en 91 punts bàsics i actualment s’acosta als 130. El fatídic 2012 va arribar als 650 punts.

Les converses entre govern central i empreses, però, sí que van tenir un fruit. Una vegada va estar clar que la compra de deute públic per part de les companyies no tiraria endavant, l’executiu de Sánchez els va demanar que en la mesura del possible evitessin ERTOs. La petició responia a la voluntat de preservar imatge del país i a l’impacte en la ciutadania de veure els grans símbols econòmics acomiadant temporalment milers de treballadors, i també a l’exemple que això podia suposar per a les petites empreses.

Una petició particular

Resulta impossible saber fins a quin punt això ha pogut influir en les decisions dels grans de l’Íbex-35, però el cert és que els expedients temporals són pràcticament inexistents entre aquestes empreses. La companyia més valuosa d’Espanya, Inditex, ha descartat de moment fer un ERTO que, segons va anunciar la mateixa empresa, havia d’afectar 25.000 treballadors de les 1.500 botigues que resten tancades: el gegant gallec assumirà finalment la totalitat dels salaris. La segona companyia en capitalització del selectiu, la basca Iberdrola, tampoc n’ha aplicat, com no ho han fet Endesa o Repsol. El Banco Santander, tercera empresa més valuosa però històricament potser la més influent, no només no farà cap ERTO sinó que va fer un comunicat mostrant el seu compromís amb l’ocupació. La primera empresa catalana per facturació, Naturgy, tampoc ha aplicat expedients temporals. I, seguint entre les grans catalanes, ni CaixaBank ni el Banc Sabadell ho han fet, i això malgrat que en les últimes setmanes els dos bancs han vist fortament reduïda la seva xarxa d’oficines com a conseqüència de la pandèmia.

Telefónica, una de les empreses que més han fet per ser pal de paller de la Marca Espanya i cinquena per capitalització de l’Íbex-35, tampoc ha practicat aquesta mesura d’acomiadar temporalment els treballadors. El BBVA, segon banc d’Espanya en valor i segon de Catalunya en implantació, no ha recorregut als ERTO. I el mateix pot dir-se d’ACS, malgrat l’impacte de l’estat d’emergència en la construcció.

L’intent fallit del govern d’implicar les empreses en el seu finançament i la posterior petició de no fer ERTOs mostra l’estreta relació entre l’executiu central i les principals companyies espanyoles, que en l’actual crisi no han defugit tenir un rol ben actiu. El 10 d’abril, en ple debat entre governs, patronals i sindicats sobre el retorn a l’activitat de les feines no essencial, Ana Botín, presidenta del Santander, va demanar públicament que es planifiqués com més aviat millor la tornada a la feina “dels més joves i dels que ja estan immunitzats”. Ho reclamava un dia abans que Pedro Sánchez confirmés el que el seu govern ja havia avançat: que el dilluns 13, o l’endemà en el cas de les comunitats on era festiu, haurien de tornar a treballar els empleats no essencials.

127

La prima de risc espanyola tancava divendres a 127 punts bàsics, quan a principis de març era de 91, un augment del 39%. L’indicador representa el sobrecost respecte a Alemanya que té per a Espanya finançar-se. Tot i que fonts del ministeri d’Economia expliquen que les emissions de deute que s’han fet des de l’esclat de la pandèmia s’han tancat amb èxit, ja es percep un encariment. Ara bé, cal recordar que el fatídic 2012 la prima de risc va arribar als 650 punts bàsics.

1.500

Inditex manté tancades les 1.500 botigues de les seves marques a Espanya. Malgrat això, ha evitat fer cap ERTO, tot i que el grup que presideix Pablo Isla va arribar a donar per fet que aplicaria una suspensió temporal per als 25.000 treballadors que té a les seves botigues al conjunt de l’Estat.