Cartell de l’Hostal La Vajol que l’artista Salvador Dalí va firmar l’any 1978. El local porta anys tancat.

MERCAT LABORAL

La Vajol, el poble català amb més atur

El municipi altempordanès té una taxa de desocupats del 34%, la més alta de Catalunya

Cartell de l’Hostal La Vajol que l’artista Salvador Dalí va firmar l’any 1978. El local porta anys tancat. / DAVID BORRAT

“No hi ha res més surrealista que la realitat”. És una de les moltes perles de Salvador Dalí. L’artista continua molt present a la Vajol, un poble altempordanès de només 89 habitants, gràcies a la firma que va plasmar l’any 1978 al cartell de l’hostal que, segons els veïns, visitava sovint. Just al costat del local, tancat des de fa més d’una dècada, hi ha el típic panell informatiu que tenen als petits municipis i que l’ajuntament fa servir per informar els ciutadans de les últimes novetats. Hi ha un únic full. És una oferta de feina per treballar dues hores a la setmana fent tasques de neteja i garantint un bon funcionalment de l’alberg.

Les deu localitats amb més desocupats tenen menys de 3.400 habitants

On és el surrealisme?, us deveu preguntar. Doncs en el fet que la Vajol és el municipi amb més atur de Catalunya, amb una taxa del 34,1%, segons les dades de l’últim trimestre del 2019 de l’Observatori del Treball. Traduït en xifres absolutes: dels 41 treballadors del municipi, 14 estan buscant feina. “Fa dies que l’anunci està penjat, però serà difícil que trobin algú per dues hores”, explica una veïna, que prefereix mantenir-se en l’anonimat.

A banda de la del panell, aconseguir una oferta laboral al municipi és una odissea. Els únics negocis que hi ha són tres restaurants, dos dels quals són al nucli urbà. El monopoli es pot dir que el té Ca la Conxita, que és el nom de la propietària. Són tres locals en un: restaurant, hostal i una petita botiga de queviures. Quan se li explica a la Conxita que la Vajol és el municipi amb més atur de Catalunya, respon amb riallada i pregunta: “De veritat?”. La seva reacció d’incredulitat és normal. Només cal estar cinc minuts al local per entendre-la: espera una cinquantena de persones a dinar (són dos grups de turistes que estan fent la ruta de l’exili), i en aquests pocs minuts han entrat quatre clients per prendre alguna cosa, a banda d’un missatger (que porta un paquet per a una veïna) i el carter. “Al local hi treballem tota la família”, explica mentre es disculpa perquè ha de tornar a la feina.

L’altre restaurant del poble és la Casa Comaulis. El porta Paco Medinilla, que respon amb un “no m’estranya” quan s’assabenta de la dada de l’atur a la Vajol. Segons explica, els hiverns són molt durs. “Avui perquè ha vingut un grup de deu persones, però molts dies tenim només dues taules”, assegura.

Una metge quinzenal

La veïna que s’encarregava de fer les tasques de neteja de l’ajuntament, el dispensari i l’escola es va quedar sense feina el juliol del 2015, quan el departament d’Educació va tancar el centre per falta d’alumnes (hi anaven només tres nens). Té 59 anys i durant aquest temps ha intentat buscar feina amb un sou que li permeti viure i cotitzar els cinc anys que necessita per cobrar la jubilació. Actualment sobreviu gràcies a la pensió de viudetat, que paradoxalment perdria si trobés feina.

La població té un ajuntament que obre tres dies la setmana i on tenen dues persones en nòmina (la secretària i l’algutzir); un dispensari, on un cop a la setmana hi passen consulta una metge o una infermera alternativament, i un alberg municipal que, després d’anys tancat per falta de permisos, el 2020 començarà a funcionar.

La Maria, que amb 93 anys és la dona més gran del poble, s’ho mira tot amb aquella calma que dona l’edat i recorda que fa uns 40 anys hi havia una carnisseria, dues botigues de queviures i fins i tot un barber. Llavors la població superava el centenar d’habitants. La majoria treballaven al sector miner, que era el motor econòmic del municipi, però, després d’anys de declivi, el 1993 l’activitat a la mina de talc es va acabar.

El mateix any va entrar en vigor del Tractat de Maastricht, que permet la lliure circulació de persones i mercaderies entre països de la UE, cosa que va fer que l’agència duanera de la Jonquera, a només a 10 quilòmetres de la Vajol per una carretera revirada, s’hagués de reinventar mentre destruïa llocs de treball. Els dos fets van impactar directament en el mercat laboral de la població. El Miquel, fill de la Maria i que actualment està jubilat i viu a Figueres, va ser un dels afectats pel tancament de la duana. En el seu cas va obrir una empresa de material de construcció però l’última crisi el va obligar a tancar.

Mobilitat forçosa

“Per viure aquí t’has d’enamorar del poble”, diu Marta Alberich, que és regidora de l’oposició d’ERC. A ella li va passar fa cinc anys. Té llogada una casa (el preu dels lloguers oscil·len entre els 400-500 euros al mes), és optometrista i a partir de demà deixarà d’estar a les llistes de l’atur. “Dilluns començo a treballar a un hospital”, apunta. Com que no aconsegueix trobar cap feina estable -ara cobrirà una baixa per maternitat-, el que fa és buscar-ne i, en funció d’on la troba, decideix on dormirà entre setmana. “Manresa és a dues hores d’aquí, i per tant aniré a casa de la meva germana, que viu a Terrassa”, explica. Tot i les dificultats, afirma que només es plantejaria marxar de la Vajol si aconseguís un contracte fix.

Durant l’any al municipi només hi viuen una cinquantena de veïns, dels quals quatre són menors d’edat. La resta venen els caps de setmana o a l’estiu. També es poden comptar amb els dits d’una mà els joves de menys de 25 anys. Un d’ells és el Joan (nom fictici). Ell i el seu pare també estan sense feina. En els últims anys ha treballat de mecànic en pobles del voltant, però ara, mentre cobra l’atur, s’està preparant les oposicions per a maquinista de Renfe. “Tinc un amic que hi treballa i té un bon sou”, explica. El seu pare, que es dedicava a la restauració i li falten pocs anys per jubilar-se, va fent feines puntuals.

L’alcalde, Joaquim Morillo, que es dedica a la gestió d'empreses agràries i és tècnic electrònic, reconeix que dinamitzar el poble és molt complicat. “Tenim una població molt envellida i és un municipi amb una extensió molt petita”, diu. Per trobar feina -afegeix- s’ha d’anar a buscar als municipis del voltant. La via que està incentivant l’ajuntament, amb un pressupost de 133.000 euros anuals, és la del turisme. El seu gran objectiu és convertir la mina Canta en un punt turístic. Els últims dos anys les administracions li han concedit 46.000 euros per rehabilitar-la però la xifra està molt lluny del milió d’euros que necessita. “L’única solució per garantir un futur al poble és que el Govern protegeixi els municipis d’entorn rural garantint els serveis necessaris durant tot l’any”, apunta l’alcalde, que lamenta que cap veí s’hagi presentat a l’única oferta de feina que té el consistori.