El problema del cognom en la successió als laboratoris catalans

BarcelonaJoan Uriach era fill d’un moliner de Sant Andreu que no va tenir la sort de ser el gran. Per aquesta raó no va heretar el molí i va marxar a Barcelona a guanyar-se la vida. Va trobar feina en una drogueria i anys després, el 1838, va fundar Uriach, un petit negoci que avui, 177 anys i cinc generacions després, segueix en mans dels seus descendents.

La història d’aquest laboratori conté els ingredients principals (lligams familiars, herències, emprenedoria i successió) que el sector farmacèutic català ha conservat fins avui. Les empreses més importants segueixen en mans dels descendents dels fundadors, una peculiaritat que no es dóna en altres sectors i que es veu a Grifols, Esteve, Almirall, Indukern, Ferrer o la mateixa Uriach.

Però la presència de la família no es limita a la propietat sinó que en alguns casos inclou també la gestió, en una dinàmica que sovint s’ha demostrat perillosa però que encara s’aplica i de la qual aquesta mateixa setmana n’hi ha hagut proves: Víctor Grífols, patriarca de l’imperi d’hemoderivats, va anunciar que el paper de primer executiu se’l repartiran el seu germà, Raimon Grífols, i el seu fill, Víctor Grífols Deu. El pas certifica l’ascens al poder de la quarta generació de la família.

D’aquesta manera, Víctor Grífols blindava la continuïtat del seu llinatge al capdavant de l’empresa en un traspàs que sovint no és tan senzill com podria pensar-se. Així ho demostra el que va passar a Almirall ara fa quatre anys, en un conflicte desvelat per El Confidencial. El president de la companyia i patriarca de la família, Jorge Gallardo, va escollir l’any 2011 com a successor el seu segon fill, Carlos Gallardo, però es va trobar amb una resposta que no esperava: una negativa. El cap visible de la família Gallardo, fundadora i propietària del 58% de la farmacèutica, va encaixar tan malament aquella reacció que el seu fill va preferir canviar d’aires durant uns mesos i va marxar de viatge per esperar que es destensés la situació. El març d’aquell any, la farmacèutica va anunciar la contractació d’Eduardo Sanchiz com a nou conseller delegat i es va posar així en mans d’un primer executiu extern a la família, una fórmula que Ferrer també ha portat a terme amb Jordi Ramentol.

Un pla a llarg termini

L’elecció de directors generals és una matèria especialment delicada en les empreses familiars i una font de conflictes que en alguns casos fins i tot poden arribar a propiciar trencadisses a les companyies que s’estenen a l’àmbit familiar. Malgrat això, poques empreses opten per un primer executiu extern sense fer-ne un procés traumàtic. Una de les que ho ha aconseguit és Uriach. L’any 2010, aquests laboratoris van cedir per primera vegada el càrrec de conseller delegat a una persona aliena a la família. “Va ser un procés que vam fer amb molt de temps, gairebé en 20 anys”, explica el president de l’empresa, Joaquim Uriach, a l’ARA.

Segons diu, el camí el va iniciar l’aleshores president, el seu pare, Joan Uriach, i va constar de diferents fases. Inicialment, els quatre fills que treballaven a l’empresa van ser nomenats directors generals. “Els germans tendeixen a estar al mateix nivell perquè és molt difícil que els germans reconeguin diferències entre ells i això és una font de conflictes”, explica.

Durant uns anys tots quatre van compartir la direcció general amb el pacte tàcit que s’acabés triant un únic màxim executiu entre ells. L’escollit va ser el segon més petit, Enrique. Però després d’un temps en el càrrec, “sis o set anys”, els germans van optar per apostar per una figura externa. Tot i que la decisió va coincidir amb la crisi econòmica, que també va colpejar Uriach, l’actual president nega que el relleu tingués a veure amb això. “Això és un procés i requereix molta comunicació; estàvem d’acord en fer un nou pla estratègic i vam pensar que un de fora ho faria millor”, assegura.

Els Uriach es van convèncer que “es pot treballar per a l’empresa de moltes maneres, no només sent-ne el director executiu ”. “El paper de la família ara no és la gestió, sinó el govern corporatiu”, afegeix. La situació, esclar, va afectar Enrique Uriach. “Va haver de fer un pas enrere com en el seu dia el nostre pare”, recorda l’actual president. “Però també el meu germà gran té mèrit: es diu Joan -com el fundador i com la gran majoria de presidents d’Uriach-, és farmacèutic... Podia haver muntat un cacau terrible, cosa que passa en moltes famílies, i no ho va fer”, afegeix.

Successió no monàrquica

Els Uriach fan ara d’accionistes, “però no allò d’anar-hi un cop al mes a posar la mà, sinó amb un paper proactiu”. Segons explica el president, la clau d’aquesta successió no traumàtica va ser el tempo. “Molta gent entra en el procés quan no toca, en crisi, quan una persona s’està morint o quan s’estan llançant els plats pel cap i truquen al consultor perquè faci de bomber, però això no funciona”, diu. “Això no és la Corona anglesa, que se’n mor un i l’endemà se’n posa un altre”, insisteix.

Però l’empresa familiar té les seves complexitats i malgrat la planificació, als Uriach no tot els va sortir bé a la primera. L’executiu que van triar, Ramón Gimeno, va durar en el càrrec menys de dos anys. “No va ser culpa seva, també va ser de la família”, diu Joaquim Uriach. “Hi ha estudis que diuen que el 80% dels directors executius que entren a empreses familiars fracassen perquè la família es posa en la gestió”, admet. Però l’empresa va refermar la seva aposta i es va posar en mans d’Oriol Segarra, que ha marcat un nou rumb i ha redreçat els resultats de la companyia sense tenir el cognom Uriach.