PENSAR EL FUTUR

Catalunya: 10 reptes a 10 anys vista

La crisi econòmica provocada per la pandèmia i l’acord per destinar milers de milions de fons europeus a les regions han propiciat l’ocasió de repensar l’actual model econòmic i social

El Mare Nostrum és una de les infraestructures tecnológiques clau de Catalunya. / FRANCESC MELCION
PAULA CLEMENTE / PAU RUMBO / XAVIER GRAU / ELENA FREIXA / MARIA GARCIA / GEMMA GARRIDO

La crisi econòmica provocada per la pandèmia i l’acord per destinar milers de milions de fons europeus a les regions han propiciat l’ocasió de repensar l’actual model econòmic i social. Alguns dels millors economistes i experts de Catalunya han reflexionat sobre quines són les àrees clau en què cal invertir per reforçar una economia que, només 12 anys després de la Gran Recessió, ha tornat a topar frontalment amb els seus límits. Aquestes són les seves receptes

Educació

Qualitat, equitat i uns objectius pedagògics clars

Fent un símil amb el món bancari, l’educació ha passat una prova d’estrès com a conseqüència de la suspensió de les classes pel covid-19. “El confinament ens ha mostrat que cal actualitzar el sistema educatiu: no té capacitat d’utilitzar amb rapidesa la tecnologia per donar resposta a tots els tipus d’aprenentatges”, apunta el director d’Escola Nova 21, Eduard Vallory, que aposta per dissenyar l’educació amb dos ingredients principals: la qualitat i l’equitat. Així mateix, la professora ICREA a la fundació Institute of Political Economy and Governance (IPEG) i cofundadora de Pentabilities, Caterina Calsamiglia, considera que la clau és “definir molt bé els objectius” i “capacitar els professors” perquè puguin assolir-los. Dues receptes complementàries que han de servir per posar els fonaments del camí que hauria de seguir el món de l’ensenyament a Catalunya.

“Garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom”. És l’objectiu 4 de l’Agenda 2030 de les Nacions Unides, que, segons Vallory, ha de servir de base per bastir el sistema educatiu: “S’han de revisar quins aprenentatges són avui veritablement rellevants. I no han d’estar enfocats a veure si sabem respondre exàmens, sinó que ens han de capacitar per transformar el món”.

En aquest sentit, Calsamiglia indica que hi ha hagut “molt poc replantejament de quins són els objectius de l’educació”. “I és molt important que, més enllà de metodologies, tots (alumnes, famílies i docents) sapiguem quins són els objectius. Perquè si els tenim clars, afloraran mil maneres de treballar-los, tinguis el context que tinguis”. Però tot això passa per “donar molta capacitació als professors”: “Els hem de preguntar «¿Tu com compliries aquest objectiu?» i donar-los tot el suport per fer-ho”. I això passa perquè facin “menys hores de classe” i dediquin més temps a reflexionar i debatre amb els companys, segons exposa l’experta.

Un altre punt determinant és l’equitat, cosa que significa que “cada infant ha d’accedir a uns aprenentatges que li permetin desenvolupar el seu projecte de vida”. Un objectiu que, per a Vallory, es podria aconseguir amb un pla per generar equivalència a totes les escoles i, sobretot, acabant amb la desigualtat: “Les escoles amb més segregació o d’entorns més desafavorits han de rebre més inversió i els millors professors”. I és que Vallory recalca que l’educació és un bé comú: “El dèficit educatiu no només afecta la persona que el pateix, sinó tota la societat, perquè és talent que no es desenvolupa i és pobresa que es cronifica”.

Empresa

Que emprendre sigui més fàcil, i treballar, més flexible

El català és, segons diu el tòpic, emprenedor per naturalesa. En la dècada vinent, doncs, és d’esperar que segueixin naixent nous projectes. Tot i que ara el món empresarial ha tingut una prova d’estrès amb l’aturada de la producció, el confinament de les seves plantilles i la irrupció del teletreball, Josep Soto, portaveu de Pimec Joves, hi veu una oportunitat: “La flexibilitat ha vingut per quedar-se. Ara contractem gent només amb una entrevista per videotrucada i ja no cal que els treballadors visquin a prop de la feina”, explica. Soto vaticina que la facilitat per emprendre, pel que fa a costos fixos, serà molta: la digitalització s’imposa i desapareixen les grans naus, magatzems i oficines.

Pedro Nueno, professor de l’Iese, reclama una millor formació en emprenedoria i que el capital risc aposti amb solidesa per les noves idees. “El suport a l’emprenedoria ha de ser un compromís de les grans empreses, no una excusa per poder dir que has complert la teva responsabilitat social corporativa”, diu.

Soto acaba recordant una reclamació històrica dels empresaris: simplificar els tràmits per crear un negoci. “Ara que s’ha demostrat l’adaptació de les empreses a la pandèmia, l’administració ha d’igualar l’aposta”, reclama.

Infraestructures

Un model basat en la demanda per evitar trens o aeroports buits

Com un mantra, Cambra de Comerç, patronals, el Consell Assessor d’Infraestructures i la Cambra de Contractistes repeteixen que la inversió en infraestructures a Catalunya està molt per sota de la que hauria de ser. La Cambra de Contractistes ho té comptabilitzat: per equiparar-nos amb la mitjana europea hauria de ser del 2,2% del PIB, és a dir, uns 5.400 milions d’euros anuals. I, a més, demanen que sigui estable i recurrent en el temps i deixar d’estar sotmesa als cicles electorals. La realitat, però, és molt diferent. L’any 2007 entre totes les administracions es van licitar a Catalunya obres per valor de 7.500 milions. Un nivell màxim històric que no s’ha tornat a aconseguir. Durant la crisi va caure a mínims (797 milions el 2012), i després s’ha recuperat, però lluny d’aquestes demandes (1.947 milions el 2019, el màxim des del 2011).

Foment del Treball ha fet un catàleg de més d’un centenar d’obres pendents per guanyar competitivitat, entre les quals el Corredor Mediterrani, la inversió pendent en Rodalies, la B-40 o autovia orbital de Barcelona, els accessos viaris i ferroviaris als ports de Barcelona i Tarragona, i els desdoblaments pendents de la N-II, la N-340 i la N-240.

El model que s’ha de seguir, segons Joaquim Llansó, vicepresident del Consell Assessor d’Infraestructures i president de la Cambra de Contractistes, no s’ha de basar en l’oferta sinó en la demanda. “No podem fer aeroports i veure si després venen els avions, o línies d’AVE i després veure si tenen prou passatgers per ser rendibles”. El model s’ha de basar en la demanda. Abans de fer una infraestructura “s’ha d’avaluar prèviament, amb un estudi cost-benefici, perquè tingui un alt retorn econòmic, social i ambiental”.

Un altre problema és que moltes d’aquestes infraestructures depenen de l’Estat, que no executa totes les inversions pressupostades. Entre el 2001 i el 2018 es van invertir 8.000 milions menys del previst. I la Cambra de Comerç ha quantificat les necessitats: 45.000 milions fins al 2030.

Digitalització

Per poder ser l’Estònia del sud cal abordar primer el salt cultural

Si Catalunya vol convertir-se en referent digital, s’ha d’emmirallar en Estònia. En aquest país l’administració està totalment connectada i de l’ecosistema start-up ja n’han sortit quatre unicorns (empreses que valen més de 1.000 milions de dòlars). “Sempre s’ha dit que hi hauria una oportunitat si fóssim l’Estònia del sud”, apunta Genís Roca, expert en transformació digital i president de la consultora RocaSalvatella.

El fre perquè això passi és, entre altres coses, en la situació política. “La identitat digital que va plantejar la Generalitat era una palanca de futur -exemplifica Roca-, però Espanya la va bloquejar per raons polítiques”. Però, més enllà d’això, tant l’administració catalana com les empreses tenen deures. Primer, entendre que la veritable transformació digital no passa per reproduir un negoci al canal online sinó per repensar-lo en clau digital. “Això no depèn de la tecnologia, depèn de l’enginy a l’hora de pensar un negoci”, explica Roca. I que aquesta sigui la tònica predominant passarà per invertir més en captar i retenir talent.

“Això va de transformació cultural, no digital”, afegeix Joan Ramon Barrera, president del CTecno, Cercle Tecnològic de Catalunya. Perquè, diu, donar tecnologia a les empreses costa un minut, però aconseguir que en facin ús és una altra cosa. “Hi ha maneres de crear dinàmiques a l’entorn perquè això canviï”, explica. De moment, segons Roca, aquesta no és la realitat: el pla de digitalització públic passa encara per recomanar al comerç obrir-se perfils a les xarxes socials.

Recerca

Investigadors assedegats a l’espera dels fons de la UE

La recepta per a la pròxima dècada és clara: diners, diners i diners. El sector de la investigació coincideix que durant anys s’han posat les bases per a una R+D sòlida, però que ara és el moment crític per saber si comencem a recollir-ne els fruits o encara cal millorar. “El sistema científic és de qualitat, però ens falta créixer en volum i guanyar massa crítica”, diu Llorenç Arguimbau, consultor i col·laborador de l’Observatori de la Recerca de l’Institut d’Estudis Catalans.

Hi coincideix Pep Martorell, director associat del Barcelona Supercomputing Center (BSC), una de les infraestructures punteres a Catalunya. Explica que Barcelona és la vuitena ciutat europea en generació de coneixement, i la primera del sud del continent. Això es deu, sobretot, a la “gran explosió” de la dècada dels 2000, amb l’arribada del supercomputador o el sincrotró Alba. “Amb l’anterior crisi va tocar resistir per conservar el que s’havia fet fins llavors. Una altra dècada així farà que, probablement, es perdin algunes de les coses que s’han aconseguit”, reflexiona.

Martorell demana aprofitar que la Unió Europea prioritzarà la R+D en la distribució dels fons de recuperació de la pandèmia de covid-19 per apostar per projectes amb valor afegit, i llança un avís als polítics: “Que no caiguin en la temptació de voler tapar l’infrafinançament amb aquests diners. Només serviria per enredar la gana”. Alguns dels camps en què Martorell creu que hi ha recorregut són la fotònica o els components per a telèfons mòbils.

Arguimbau aposta perquè “la inversió pública faci de tractor del sector privat”. “A la majoria dels països avançats, el 60% del finançament ve d’empreses”, una situació, diu, difícil de reproduir a Catalunya, on les empreses són més petites. En paral·lel, “cal millorar la capacitat de transferir coneixement a les companyies per generar valor”, apunta Josep Maria Vilalta, secretari general de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques, que demana reduir la burocràcia: “Afecta l’agilitat de la recerca”, lamenta.

Vilalta demana aprofitar la bona feina feta en promoció de la ciència a les escoles, “un repte a llarg termini”. “Fan molt mal les històries de científics que marxen fora i no poden tornar”, complementa Arguimbau.

Totes les fonts consultades reclamen una fiscalitat favorable a la R+D i que el pes de la recerca al PIB se situï a l’entorn del 2%.

Medi ambient

Passar de la teoria a la realitat en la reducció d’emissions

Catalunya ha de ser un territori zero emissions el 2050, un repte tan impressionant “que costa fins i tot d’imaginar”, apunta Marta Torres, investigadora sènior Iddri (París) i membre del Comitè d’Experts sobre el Canvi Climàtic del Parlament de Catalunya. El ritme de reducció anual de gasos d’efecte hivernacle hauria de ser del 7%, any rere any, i no hi arribarem sense canviar els patrons de consum i de producció, la manera com vivim i ens movem. Cal “fer baixar el debat de la crisi climàtica a la realitat”, resumeix l’experta, i això vol dir començar per aplicar el que ja consta a la llei de canvi climàtic que va situar Catalunya a l’avantguarda de les legislacions mundials però que no s’ha traduït en fets.

La transició energètica és el puntal per a una societat descarbonitzada. Sense una revolució de les renovables no podrem avançar i, malgrat ser l’àmbit més treballat, amb els objectius més clars, “hem punxat força”, reconeix Torres. En canvi, alerta, els propers cinc anys pot ressorgir “la temptació d’allargar la vida a les nuclears”, quan el que ens hauria d’ocupar és, per exemple, el desenvolupament d’un model descentralitzat de producció energètica basat en l’autoconsum i les renovables, i xarxes intel·ligents que ens ho permetin. En l’àmbit industrial, clau per assolir els objectius de desenvolupament econòmic i climàtics, cal parar atenció en la indústria química, entre d’altres. “Una opció tecnològica de futur és la generació d’hidrogen a partir de renovables, que ofereix una oportunitat de reconversió”, però és imprescindible que els sectors econòmics afectats es posin a treballar immediatament en la diversificació de l’activitat. Pel que fa al transport, el gran meló per obrir és la mobilitat interurbana i de mercaderies. I caldrà veure com la nostra indústria automobilística es posiciona en aquesta transició global.

La gestió dels residus també serà a l’agenda de la propera dècada. Europa mana unes cotes de reciclatge del 60% el 2030 -estem al 44,8%- i limita dràsticament el que pot anar als abocadors.

La crisi climàtica va lligada al risc de conservació de la biodiversitat. Catalunya ha suspès “a l’hora de conservar les espècies i els hàbitats de més interès”, conclou el professor d’ecologia de la UAB i director del CREAF Joan Pino. Ara el problema ha guanyat dimensió però “s’ha reflexionat poc”. El repte per encaixar biodiversitat i canvi global obre molts fronts. “El paper de les ciutats ha d’anar més enllà dels plans de verd clàssics per esdevenir espais de conservació de la biodiversitat”, subratlla Pino. Cal abordar els efectes del canvi d’usos del sòl accentuat les últimes dècades i que amenaça el paisatge en mosaic tradicional (amb la desaparició de pastures, abandonament de conreus i l’expansió dels boscos) i compromet la conservació d’espècies i fins i tot serveis ecosistèmics clau per a la societat com l’aigua blava disponible.

I finalment, i la pandèmia ho posa de manifest, cal preparar-se per plantar cara a invasions biològiques cada vegada més freqüents -recentment la vespa asiàtica, la papallona del boix o el coipú-. De moltes, encara no sabem del cert l’impacte que tenen sobre els ecosistemes i la societat. Per això caldran “eines prevenció i de resposta ràpida”, indica Pino.

Sanitat

Més diners, gastar-los millor i invertir en salut pública

És el moment de deixar d’idealitzar la sanitat catalana i salvar un sector que ha posat pegats en àmbits clau com el finançament, la contractació o les infraestructures durant molt de temps. Després d’anys de conformisme, avalats per l’alta esperança de vida de la població, els experts asseguren que la realitat-ara en forma de pandèmia- obliga al replantejament de les polítiques públiques, la redefinició d’objectius i la reorganització dels nivells assistencials. Tot plegat, si la prioritat -diuen-és encarar la pròxima dècada de manera sostenible.

“Millorar el finançament és bàsic”, aposta l’economista de la salut, Anna García-Altés, si bé admet que hi ha “maneres de gastar millor” que poden aplicar-se de manera immediata. Els fons europeus per a la reconstrucció poden ser útils per a la remuneració dels professionals i per a la inversió en projectes “encallats” com la renovació d’equipaments sanitaris. “També cal desencotillar la capacitat de gestió dels centres en els processos de compra, com s’ha fet amb èxit durant la pandèmia”, afirma. García-Altés també defensa una “avaluació de resultats continua” per prendre decisions basades en l’equació cost-efectivitat, sobretot en l’àmbit farmacològic.

El catedràtic de salut pública de la UPF - Parc de Salut Mar i exdirector científic de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), Josep Maria Antó, subratlla que els reptes de la sanitat fa temps que estan diagnosticats. El problema és que es cronifiquen i s’acumulen, i posa d’exemple la necessitat de millorar l’atenció primària i de potenciar la salut pública. A més, n’hi afegeix dos “encara més urgents”: les desigualtats socials i la crisi del clima, àmbits en què calen canvis profunds abans del 2030. “Està en joc la salut de les noves generacions”, alerta l’expert.

Tecnologia

Calen més professionals i que no s’aturin les inversions

Els tres grans components que dibuixen un futur tecnològic prometedor per a Catalunya són la presència de grans multinacionals del sector (T-Systems, Indra, Amazon o Microsoft), un teixit tecnològic molt important de pimes i ser un dels primers cinc hubs europeus en terreny de start-ups. Així ho veu Jordi Marín, assessor en transformació digital, membre del consell de la UPF, antic director general de Microsoft a Catalunya i ara també assessor a Oryon.

La seva aposta és que les àrees que faran despuntar Catalunya en aquest àmbit seran l’internet de les coses, la biotecnologia, la intel·ligència artificial i el 5G. Però, segons ell, hi ha mancances que caldria resoldre per donar a tots aquests sectors l’impuls definitiu. Primer, el sector necessita més professionals, sobretot perfils tècnics però també gent amb capacitat de repensar les coses. Segon, no adormir-se en termes d’inversió. “No som capital de país, però pel nostre nivell estem entre els líders. Anem darrere de Berlín i Londres, i en 10 anys potser estarem al seu nivell”, assegura. Això dependrà, d’una banda, del fet que els sectors tradicionals es convencin que el futur passa per la tecnologia i hi inverteixin fort i, de l’altra, del fet que les administracions no parin d’invertir en recerca i desenvolupament. “És bàsic que la R+D faci un salt endavant que no ha fet”, afirma Marín.

També hi ha una oportunitat en l’aplicació de noves tecnologies al món de l’automoció, en què Catalunya ja és important. “Però França està jugant les seves cartes millor que nosaltres”, apunta Genís Roca, expert en transformació digital. “Aquí el govern espanyol ha donat ajudes al consum -explica-. Però cada vegada que dones diners per comprar cotxes estàs reconeixent que la indústria no és teva”.

Política industrial

El repte d’atraure la nova indústria tecnològica

En un món globalitzat on les deslocalitzacions industrials, per la competència de les economies emergents, han castigat la indústria dels països més desenvolupats, Europa vol apostar clarament per la reindustrialització. A Catalunya la indústria perd pes, el tancament de Nissan n’és l’últim cas. L’any 2000, segons les dades de l’Idescat, la indústria aportava un 24,5% del PIB català. El 2019 la xifra va ser només el 17,7%. Però, per què es tan important la indústria? El catedràtic d’economia de la UPF José García Montalvo ho aclareix: “Genera llocs de treball de bastant valor afegit i amb unes condicions molt bones en termes salarials i de seguretat en l’ocupació en comparació amb els serveis”.

Aquest catedràtic entén que els governs parlin de reindustrialització. Però matisa: “No es pot tornar al passat”. I el seu diagnòstic és clar. “Hem perdut el tren de la nova indústria, una indústria que ja no és la tradicional com la de l’automòbil, sinó una indústria de base tecnològica”, explica. “Ja no és l’automòbil, sinó fabricar les bateries”, explica. La indústria tradicional, indica García Montalvo, ha anat a llocs amb salaris més baixos i més males condicions laborals que les que hi ha a Espanya. “No seria raonable rebaixar ara els salaris a tothom per ser competitius”, explica aquest expert.

La seva recepta, per tant, passa per fer polítiques “que afavoreixin les iniciatives en noves tecnologies”. Unes polítiques que, indica, no es poden fer des d’un butlletí oficial aprovant uns decrets, sinó creant un ecosistema per atreure inversions tecnològiques. “S’hauria de començar per la digitalització”, afirma.

“Abans es parlava d’empleats que eren la força de treball i de capital, sense cap cognom”, explica, i ara cal parlar de “capital humà especialitzat i capital tecnològic; per tant, patents, resultats industrials de la recerca i desenvolupament”.

En l’opinió de José García Montalvo, cal crear procediments que permetin a les empreses desenvolupar-se en aquest sentit. “Sense subvencions”, matisa, però “amb un govern que no posi bastons a les rodes”. “Cada individu ha de prendre les seves decisions, però ha de tenir els incentius correctes perquè siguin les adequades”. La reindustrialització no es pot planificar, però ha de tenir incentius, “un govern que doni un senyal que dona suport a aquesta aposta”, indica aquest catedràtic de la UPF.

Fiscalitat

La necessitat d’impostos més equitatius i eficients

Quan parlem de què cal fer amb els impostos, les persones de dretes i d’esquerres tenen opinions diferents. Segurament tots volen el mateix. Uns a través de millorar la capacitat adquisitiva de les persones, i els altres confiant que l’Estat retorni la inversió en serveis públics.

Però, fugint d’ideologies, hi ha qüestions en què l’acadèmia sembla estar d’acord. Per assolir un sistema fiscal òptim, cal que els impostos no condicionin la vida de les persones, que siguin percebuts com a justos i que redistribueixin la riquesa.

L’economista de la UB Pilar Sorribas creu que per complir aquests objectius cal, en primer lloc, gravar la riquesa. Amb el govern de coalició actual, s’ha vist que la presència d’una formació com JxCat no ha sigut obstacle per eliminar algunes de les bonificacions a l’impost de successions. Sorribas vaticina que, si ERC segueix governant, l’impost, com a mínim, no anirà a menys. D’altra banda, opina que cal millorar la recaptació de l’impost de patrimoni a través de millors inspeccions i combatent el dúmping que fan comunitats com la de Madrid, que atrauen grans rendes.

Una altra gran qüestió que apunta Sorribas és l’autonomia fiscal de les comunitats. Per exemple, pel que fa a l’IRPF, la cessió actualment és del 50%. Seria “positiu” que la xifra augmentés, diu, tot i que veu “difícil” que passi a mitjà termini. En aquest sentit, també és sabut que molts dels impostos verds que ha creat la Generalitat han acabat tombats pel TC. “Cal esperar que augmenti el respecte cap a les autonomies”, defensa, especialment en un àmbit, el de la lluita contra el canvi climàtic, que genera consensos.

“La sostenibilitat es paga amb impostos”, hi coincideix l’economista Miquel Puig, que també propugna un augment d’uns cinc punts de la pressió fiscal a Espanya. “No podem tenir uns impostos anglosaxons i un estat del benestar centreeuropeu”, assegura. Puig preveu que fins i tot el PP acabarà apujant impostos, vista la “insostenibilitat” del sistema de pensions. Aquest expert defensa també que els ajuntaments recaptin més per IBI. “Hauria de ser el pilar de les finances municipals”, perquè és una mesura, diu, que compensa els beneficis naturals de ser propietari: les millores urbanes juguen a favor seu, perquè veuen augmentar el valor de les seves propietats. Augmentar l’IBI ajudaria a redistribuir millor la riquesa.