La lliçó del 2008: una resposta dels països més ràpida i més contundent

Els estímuls fiscals ja superen els de fa dotze anys
Treballadors desinfectant la Borsa de Barcelona en el cinquè dia de confinament. / CÈLIA ATSET

Dotze anys després, els governs lideren la resposta a la crisi. Davant d’una paralització gairebé total de bona part de l’economia, els estats d’arreu del món s’han afanyat a aprovar paquets d’estímuls fiscals per mitigar-ne els efectes, a diferència del 2008, que van deixar la recuperació a mans dels bancs centrals.

Aquest 2020 els països han sigut més ràpids a l’hora de tirar endavant estímuls fiscals. De fet, en menys d’un mes els executius de les grans economies del món ja han destinat més fons a programes fiscals per pal·liar una possible recessió que en els sis mesos posteriors a l’esclat de la crisi del 2008.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar dimarts passat un paquet de fins a 117.000 milions d’euros de diner públic -17.000 milions de despesa directa i 100.000 milions en crèdits avalats per l’Estat- per frenar l’esperable ensorrada de l’economia que provocaran els confinaments. Sánchez no està sol i altres països han seguit el mateix camí. El govern alemany, el guardià europeu de l’austeritat, vol desplegar un paquet similar de fins a 500.000 milions i ultima nous programes, mentre que al Regne Unit se’n dedicaran més de 480.000. El Congrés nord-americà debatrà una proposta per apujar la despesa en 900.000 milions.

L’actual resposta al xoc contrasta amb l’última crisi mundial, la Gran Recessió iniciada el 2008. Fa dotze anys la resposta dels governs també va ser forta al principi, però es va anar diluint. “En les primeres reunions del G-7 i del G-20, les declaracions eren molt contundents a favor d’augments de la despesa pública”, recorda Albert Carreras, catedràtic d’història econòmica de la UPF. Un exemple és el pla E del govern espanyol el 2009, que va destinar 16.000 milions d’euros a obra pública i que no va tenir continuïtat.

Malgrat l’èmfasi inicial, però, les mesures dels governs -sobretot europeus- aviat van consistir només en increments automàtics de la despesa (per exemple, un augment dels subsidis d’atur) i a assumir amb més deute una caiguda de la recaptació, amb poques mesures fiscals extres. En canvi, “el protagonisme en la resposta el van assumir els bancs centrals, que van aprovar mesures contundents i de gran eficàcia” per mantenir el crèdit, diu Carreras.

Actualment els bancs centrals també han pres mesures contundents, però no tant com el 2008. “El volum de risc que assumien era immens, anaven a rescatar el global dels passius dels bancs”, diu Carreras. Per contra, avui els bancs centrals busquen justament donar suport monetari als governs, a més de mantenir l’estabilitat d’un sistema financer amb -de moment- més bona salut que una dècada enrere. “La diferència no és petita, ara ningú creu que sigui un problema financer”, explica Carreras.

Causes diferents

En contrast amb el 2008, la causa de la davallada de l’activitat econòmica és una decisió dels governs de restringir els moviments de la població per fer front a una emergència sanitària. “Si l’estat li diu a un ciutadà que no pot seguir fent la seva feina, l’ha de compensar”, comenta Carreras. És per això, afegeix, que les administracions han d’assegurar que es manté el poder adquisitiu dels ciutadans i s’evita la fallida d’empreses.

En canvi, l’origen del crash de fa dotze anys va ser financer: els bancs van començar a fer fallida en cadena i les autoritats van haver d’intervenir. Des d’aleshores, els economistes han criticat reiteradament la lentitud de la resposta. El 2020 aquesta resposta ha sigut ben diferent.