El sostre de vidre que va derrotar De Meo
La tradició de Volkswagen fa molt difícil que els no alemanys arribin als càrrecs de més poder al grup
“Entenc el que ha fet. Tenint l’oferta per ser el cap de Renault, és normal. És un càrrec que dins del grup no teníem cap possibilitat d’oferir-li. Hem d’acceptar que marxa i que ha renunciat al seu càrrec”. Així es referia Herbert Diess, president de Volkswagen i president del consell d’administració de Seat, a l’adeu de Luca de Meo a la marca catalana en una entrevista a El Periódico de Catalunya.
No és habitual que els principals responsables del gegant de l’automoció -el primer grup del món, amb 12 marques, entre les quals destaquen la mateixa Volkswagen, Audi, Porsche, Seat, Lamborghini i Scania- concedeixin entrevistes a la premsa espanyola. L’exercici de transparència, però, no va anar acompanyat d’una completa sinceritat. Perquè el cert és que precisament el consorci alemany sí que tenia un càrrec que podia haver ofert al directiu italià, que ha presidit Seat amb èxit entre el 2015 i el 2019.
Així ho expliquen fonts del sector, que assenyalen que la vacant en discòrdia era la de màxim responsable d’Audi. A mitjans de novembre, la premsa francesa va avançar que Renault havia ofert al directiu italià dirigir la marca francesa. De Meo va tranquil·litzar el seu entorn més pròxim a Seat i molts van assumir, equivocadament, que seguiria a la marca de Martorell. Tot i que es calcula que la proposta econòmica de Renault era entre dues i tres vegades superior al seu sou a Seat, hi havia confiança en la contraoferta que li pogués arribar des de Wolfsburg. Amb el pas dels dies, però, l’optimisme es va refredar.
Galleda d’aigua freda
Pocs van saber que aquell novembre De Meo havia rebut una galleda d’aigua freda: el grup alemany comunicava que havia triat Markus Duesmann, responsable de compres de BMW, com a nou màxim responsable d’Audi. El cop va ser important per dues raons. En primer lloc, perquè el 2018 ja s’havia especulat amb un salt de De Meo a la segona marca del grup, però aleshores l’escollit va ser el neerlandès Bram Schot. Quinze mesos després, el tren tornava a no aturar-se a l’estació de De Meo. En segon lloc, perquè el fitxatge de Duesmann no podia ser imminent per la clàusula de no competència del directiu, que s’incorporarà a Audi l’abril d’aquest any. Ni això va fer que la cúpula del grup s’inclinés per l’italià.
El que De Meo potser no va calcular prou era el particular tarannà del consorci alemany a l’hora de triar els directius que formen part de la seva aristocràcia, del seu gotha. En els últims 15 anys, 12 directius s’han repartit els càrrecs més importants del grup: la presidència del consell d’administració del consorci i les de Volkswagen, Audi i Porsche. D’aquestes 12 persones, nou eren alemanyes i dues austríaques. La nota exòtica (que no ho era tant perquè s’havia format a Mercedes) va ser l’holandès Bram Schot. I, casualitats, és qui menys va durar al càrrec de president d’Audi: només quinze mesos.
“Això no és cosa de Ferdinand Piëch, sinó de la cultura dels alemanys”, explica una veu que demana l’anonimat a l’hora de valorar la influència de l’històric i temut líder del grup, que va morir l’any passat. “Entre les vint empreses més importants d’Alemanya s’intercanvien els directius, de vegades fins i tot encara que siguin de diferents sectors: són l’aristocràcia dels directius alemanys”, exposa. Aquesta figura afirma que el consorci Volkswagen sovint no es comporta com una multinacional, sinó com una transnacional, una empresa alemanya amb presència a tot el món. Això és el que fa que a Seat hi hagi pogut haver presidents estrangers -De Meo era italià, i abans que ell el britànic James Muir havia estat al capdavant de la marca, i als 80 i 90 Seat va tenir els seus últims presidents espanyols: l’asturià Juan Antonio Díaz Álvarez i el català Joan Llorens-, però a les grans marques insígnia del grup, no.
L’estranger més poderós
Aquestes mateixes fonts assenyalen que probablement l’estranger més important de la història de Volkswagen ha sigut el basc José Ignacio López de Arriortúa, fitxat als 90 com a vicepresident per reordenar la política de compres i costos del grup. L’estada de López no va ser llarga, però el seu delfí, Francisco Javier García Sanz, sí que va marcar una època com a vicepresident de compres fins a la seva retirada l’any 2018. “Era boníssim, molt sòlid”, afirma un veterà de l’automoció. Amb tot, García no va arribar al gotha de la marca alemanya.
De Meo, que s’acomiadava aquesta setmana de Seat a LinkedIn fent referència a l’“equipàs” que hi ha a l’empresa, també s’ha estavellat contra el sostre invisible de Volkswagen. A canvi se’n va a Renault, on l’últim president, Carlos Ghosn, era nascut al Brasil i d’origen libanès.
