SANT JORDI 2015 EL DIARI DELS ESCRIPTORS

Un destí tèrbol

Vet aquí qui era: una dona soltera de més de trenta anys, i havia convençut sa mare, li havia implorat que se n’anés a passar la nit on fos i sa mare, per molt estrany que sembli, s’hi havia resignat i havia desaparegut i així ella havia dut un home a casa, diguem-ne. Era un vell, un calb grassonet, tenia una relació complicada amb la dona i la mare, ara vivia amb una, ara no, ara era aquí, ara allà, rondinava perquè estava enfadat amb la feina, però de vegades exclamava que seria el cap del laboratori, què et sembla. “Què et sembla? Seré el cap del laboratori!”, exclamava aquest noiet ingenu de quaranta-dos anys, aquest home acabat, afeixugat per la família i per una filla crescudeta que s’havia fet dona als catorze anys d’una manera inoportuna i inesperada alhora i que estava orgullosa que totes les nenes del barri la volguessin apallissar per un noi, etcètera. L’home enfilava l’aventura amb un aire molt resolutiu; de camí a casa d’ella, van aturar-se a comprar un pastís; a la feina era famosa la seva inclinació pels pastissos, el vi, el menjar, els bons cigarrets; a tots els banquets es feia un fart d’endrapar, i la culpa de tot plegat era de la diabetis i d’una avidesa inextingible de menjar i beure, i tot això era el que li impedia de progressar a la feina. Tenia un aspecte desagradable, i s’ha acabat. La jaqueta i el coll descordats, un pit pàl·lid i sense pèl. Caspa a les espatlles, calvície. Ulleres de cul de got. Vet aquí el tresor que s’enduia al pis d’una sola habitació aquella dona que havia decidit liquidar la soledat i acabar allò d’una vegada per totes, però no d’una manera resolutiva, sinó amb una desesperança fosca a l’ànima que prenia la forma d’un gran amor, és a dir, de queixes, retrets i precs perquè digués que l’estimava, a la qual cosa ell responia: “Sí, sí, d’acord”. De fet, no va haver-hi res de bo en el trajecte, ni en l’arribada, ni en el tremolor d’ella mentre feia girar la clau al pany, ni en el tremolor per sa mare, però se’n van sortir. Van posar la tetera al foc, van destapar el vi, van tallar el pastís, se’n van menjar un tros, van beure vi. Ell es va deixar caure al sofà, es mirava el pastís, no sabia si menjar-ne més, però l’estómac no l’hi permetia. Se’l va mirar una bona estona, finalment va agafar-ne la rosa verda del mig, se la va dur a la boca amb èxit, se la va menjar i se’n va llepar els dits, com un gos.

Després va mirar el rellotge, se’l va treure, el va deixar damunt d’una cadira, s’ho va treure tot fins a quedar en roba interior. La roba interior va resultar inesperadament blanca, el grassonet era net i polit, assegut a la vora del llit amb samarreta i calçotets, va treure’s els mitjons i va fregar-hi les plantes dels peus. Per acabar, es va treure les ulleres. Va estirar-se al costat d’ella, al llit net i blanc, va fer la feina, després van xerrar una mica i, en acomiadar-se, va tornar a afirmar: “Què et sembla? Seré el cap del laboratori”. Quan ja sortia, amb la jaqueta posada, va començar a parlar pels colzes, va tornar a entrar, es va asseure ben a prop del pastís i se’n va menjar un altre tall ben gros directament del ganivet.

Ella no el va acompanyar, però ell no va semblar que se n’adonés, li va fer sonar un petó amable i bondadós al front, va agafar la cartera, va comptar diners de la porta estant, va lamentar-se, va demanar-li canvi d’un bitllet de tres rubles, no va rebre cap resposta i se’n va anar amb la panxa grassa, el cervell infantil i l’olor d’un altre cos net i polit, sense pensar en absolut que li havien donat carabassa pels segles dels segles, que havia perdut, que havia fracassat, que d’allà no en trauria mai més res. No va entendre res de tot això, i va precipitar-se ascensor avall amb la xavalla, el bitllet de tres rubles i el mocador.

Per sort, treballaven separats, en edificis diferents, i l’endemà ella no va anar a la cantina, es va passar tota la pausa del dinar clavada a la seva taula. Al vespre l’esperava la trobada amb sa mare, havia de recomençar la vida real i, sense esperar-s’ho ni ella mateixa, va dir a una companya de feina: “Què, ja t’has procurat un mascle?” “No”, va respondre la companya, avergonyida perquè el marit no feia gaire que l’havia abandonada i ella en sofria la deshonra en solitud. No deixava anar cap amiga al seu pis buit i no n’havia explicat res a ningú. “No, i tu?”, va demanar la companya. “Jo sí”, va contestar ella entre llàgrimes de felicitat, i de cop i volta va entendre que no podia fer marxa enrere, que allò també era pels segles dels segles, que ara li tocaria tremolar, que li faria mal tot, que es veuria plantada a les cabines de telèfon sense saber si havia de trucar-li a casa de la mare o a casa de la dona o a la feina: el seu promès no tenia un horari fix, per la qual cosa era lliure de no ser en un lloc ni un altre. Això era el que l’esperava, i també l’esperava la deshonra de ser el personatge que li trucava sense èxit amb una veu que s’afegia a les veus que havien trucat sense èxit fins llavors a aquell home esmunyedís, que devia ser objecte de l’amor de moltes dones, que fugia espantat de totes i que devia preguntar-los el mateix i en les mateixes situacions: si seria cap del laboratori.

En el seu cas, tot quedava clar, el promès era transparent, ximple i gens subtil, i a ella l’esperava un destí tèrbol, però tenia els ulls plens de llàgrimes de felicitat.

Més continguts de