Una festa constitucional amb presos polítics

Espanya celebra els 40 anys de la carta magna deixant de banda la greu crisi política catalana

EDITORIAL
EDITORIAL

Espanya ha celebrat els 40 anys de la Constitució del 1978 –que és com dir les quatre dècades del retorn de la democràcia després de també 40 anys de dictadura franquista– amb voluntat de dissimulació. Una dissimulació difícil de mantenir. Per començar, difícil de mantenir davant unes notables absències que ja comencen a ser habituals: a l'acte oficial no hi havia els partits independentistes catalans ni els nacionalistes bascos; i també va marcar clares distàncies l'esquerra alternativa de Podem. La celebració, doncs, va quedar tan solemne, monàrquica i encarcarada com coixa. Hi va sobrar pompa i hi va faltar contingut polític. Hi va sobrar retòrica i hi va faltar connexió amb la realitat. Segurament perquè la realitat dista molt de la falsa normalitat que ahir es va voler representar al Congrés de Diputats, on el màxim protagonisme va recaure en el rei Felip VI, el discurs del qual va deixar de banda el principal problema que afronta l'Espanya del 2018: la crisi catalana.

Com es pot obviar un fet així? Com es pot ignorar que hi ha un govern de Catalunya a la presó o l'exili, acusat precisament de saltar-se la Constitució? No té cap sentit fer veure que no està passant res i seguir cantant les excel·lències d'una carta magna que s'està veient desbordada al carrer i les institucions per una societat que ha canviat molt, i per una pluralitat política i nacional que no hi encaixa. La gravetat de la situació és tan excepcional que ha fet caure el govern de Rajoy, ha provocat un terrabastall sense precedents en l'arquitectura judicial, ha posat en entredit la solidesa de l'estat de dret, està fent trontollar la imatge d'Espanya al món i ha fet emergir la ultradreta en les recents eleccions andaluses. Deunidó.

L'Espanya que està immersa en una excepcional crisi d'estat que té en el centre el desencaix constitucional, polític i sentimental de Catalunya, ha decidit celebrar els 40 anys de la Constitució fent veure que les coses van bé. Aquesta mateixa simulació ja és una prova fefaent que les coses van malament i, sobretot, que hi ha por a afrontar la situació, a pensar en propiciar canvis de fons, a buscar una sortida pactada abans que les coses empitjorin encara més. L'amenaça preconstitucional de Vox no augura res de bo. A força de no voler tocar el text, li han crescut els monstres.

¿Decidirà mai algú afrontar amb valentia l'immens repte polític que es té al davant? Santificar la Constitució no és el camí. La Constitució és avui, i en realitat des de fa temps, més un problema que una solució. El difícil consens que la va fer possible fa 40 anys ja fa temps que ha estat dinamitat, de manera que, a força de ser reinterpretada en sentit restrictiu, s'ha anat convertint en una cotilla contra el canvi i contra la realitat, en una manera de tancar Espanya en les seves pors –inclosa la por a l'esperit republicà– i de tancar-la en la seva obsessió unitària i unitarista.  

Amb aquest esperit, amb aquesta Constitució fossilitzada i en la pràctica irreformable, difícilment hi haurà sortida per a la crisi catalana.

Més continguts de

El + vist

El + comentat