Una amnistia que ha d’obrir una nova etapa
L’aprovació de la llei d’amnistia al Congrés dels Diputats no deixa de ser un fet històric, per molt que la notícia hagi quedat eclipsada les últimes hores per l’avançament electoral a Catalunya. I, de fet, la societat espanyola no sembla que hagi comprat els discursos catastrofistes de la dreta. Mentre es votava el projecte de llei a la cambra, a fora es manifestaven amb prou feines una dotzena de persones.
Ara bé, això no vol dir que el camí fins a la seva aplicació hagi de ser un camí de roses. D’entrada, la llei ara afrontarà un tortuós periple al Senat, on el PP ha preparat dos mesos de compareixences i filibusterisme legislatiu amb l’objectiu de retardar-ne al màxim l’aplicació. Si es compleixen les previsions, però, la llei estarà de tornada al Congrés a finals de maig per poder ser aprovada, llavors sí de forma definitiva, i entrar en vigor.
Aleshores serà el torn dels jutges, que són els que l’han d’aplicar en el termini de dos mesos. En condicions normals, i respectant el redactat de la llei i l’esperit del legislador, totes les persones involucrades en causes del Procés haurien de ser amnistiades abans de l’agost. Però l’experiència amb la magistratura espanyola obliga a ser prudent, sobretot en els casos més importants i que depenen de l'alta judicatura, és a dir, de l’Audiència Nacional o del Tribunal Suprem, com ara els que afecten Carles Puigdemont o Marta Rovira. La batalla serà llarga i s’acabarà dirimint a Europa. Per això a hores d’ara cap jurista s’atreveix a assegurar que els exiliats podran tornar sense problemes abans de l’agost.
Tot i això, l’esperable és que a partir del juny puguem veure com s’aplica l’amnistia en casos com el dels activistes Dani Gallardo o Adrián Sas, amb ordre de presó ja dictada, i molts altres casos de ciutadans més o menys anònims i pendents encara de judici, com els CDR del cas Judes, o fins i tot policies acusats d’exercir una violència excessiva durant l’1-O o en altres protestes ciutadanes. Tot plegat hauria de servir per obrir una nova etapa i liquidar del tot la repressió judicial desfermada a partir de l’octubre del 2017.
En realitat, l’amnistia és també el producte de l’aposta dels dos principals partits independentistes, ERC i Junts, per la via de la negociació amb l’Estat. Fruit d’aquesta negociació, i en el marc de la investidura de Pedro Sánchez, es va pactar la llei d’oblit penal. Evidentment, el conflicte català, que és de naturalesa política i respon a un anhel real de més sobirania per part de la societat i a una sensació de maltractament fiscal crònic, no ha quedat resolt. Però ara sí que es donen unes condicions mínimes per aprofundir en el diàleg amb les forces que componen el govern espanyol per trobar solucions sense l’amenaça de la judicatura.
En aquest sentit, les eleccions del 12-M serviran per repartir noves cartes a tothom i saber, amb els números a la mà, quin suport té cada opció. A partir d’aquí, caldrà començar a construir nous consensos i posar les bases perquè la via repressiva no torni mai més.
