Després de l'1-O, i amb la marxa d'una part dels dirigents independentistes a l'exili i l'empresonament de l'altra, la disputa política es va traslladar als tribunals. Des de llavors, i amb un punt potser d'ingenuïtat, el moviment independentista va dipositar moltes esperances en la justícia europea. I és cert que es van aconseguir victòries importants, com la negativa de la justícia alemanya a entregar Carles Puigdemont a Espanya perquè fos jutjat per rebel·lió (sí per malversació, que és la causa que té pendent ara), o l'obligació al Parlament Europeu d'acceptar la condició d'eurodiputats del mateix Puigdemont i Toni Comín (arran d'una denúncia posada per Oriol Junqueras, que es va presentar a les eleccions malgrat ser a la presó). Però el cert és que també hi ha hagut derrotes i, a més, les victòries no han servit per canviar la realitat ni l'statu quo.
Aquesta setmana el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) s'ha pronunciat en contra de causes presentades per Quim Torra i Josep Costa per l'espionatge amb Pegasus, en aquest cas perquè no s'havien esgotat tots els procediments interns. Aquest tribunal, que és on hi ha pendent el recurs principal contra la sentència de l'1-O, ha sentenciat fins ara sempre en contra dels interessos dels independentistes excepte en un cas, el dels jutges que van signar un manifest a favor del dret a decidir i que per aquest motiu van ser investigats. Potser la derrota més dolorosa va ser quan va donar la raó al Tribunal Constitucional i no a Carme Forcadell en la prohibició del ple que havia d'aplicar el resultat del referèndum.
Evidentment que cal arribar fins al final en totes les causes i posar en evidència els comportaments de la justícia espanyola, però també cal admetre les limitacions del front judicial i l'error d'haver-hi dipositat, en general, massa esperances. En general, les resolucions de la justícia europea arriben massa tard i tenen un impacte limitat. Pensi's per exemple en el cas d'Arnaldo Otegi, que va guanyar a Estrasburg quan ja havia passat sis anys a la presó i llavors el Tribunal Suprem va pretendre repetir el judici. Per sort el Tribunal Constitucional va donar la raó a Otegi i va evitar aquest disbarat. La conclusió és que sovint aquestes victòries són merament simbòliques.
En el cas de la causa de l'1-O, la resolució pot arribar enmig d'una altra batalla judicial, que és la que s'està produint al voltant de l'aplicació de l'amnistia. Si la sentència de l'1-O i les diferents causes obertes (amb casos surrealistes com la suposada trama russa) ja presentaven signes evidents de mala praxi (i mala fe), la negativa a aplicar l'amnistia acaba de confirmar la realitat que la justícia espanyola es nega a aplicar el que mana un altre poder democràtic, com és el legislatiu. Lamentablement, la via que fins ara s'ha demostrat més efectiva a l'hora de tòrcer el braç d'aquests jutges és la de la política (amb els indults, per exemple), més que la dels tribunals europeus.
