L’EDITORIAL

‘Aquarius’: una benvinguda amb moltes incògnites

No queda clar si el que ha fet Espanya és l’inici d’un canvi en la seva política d’acollida de refugiats i/o immigrants o, per contra, només és una excepció propagandística sense més conseqüències

El gest ja està fet. Benvinguts. És un gest humanitari que cal celebrar. Hi havia 629 persones rescatades al Mediterrani que no tenien on anar, bloquejades a alta mar. Davant el tancament d’Itàlia per un nou govern antiimmigració, el també nou govern d’Espanya ha volgut precisament marcar el seu perfil polític en sentit contrari. D’acord. Ara, però, caldrà veure quin abast té el gest, fins on vol arribar l’executiu de Pedro Sánchez. I no queda clar. De fet, aquests dies hi ha hagut un ball de xifres sobre el permís de residència extraordinari -com un període de gràcia- que s’atorgava als migrants de l’ Aquarius : primer es va parlar de tres mesos, després va semblar que només era un mes i finalment s’ha establert un període de 45 dies.

Però més enllà d’aquesta incògnita concreta, n’hi ha d’altres més de fons, més preocupants. No queda clar si el que ha fet Espanya és l’inici d’un canvi en la seva política d’acollida de refugiats i/o immigrants o, per contra, només és una excepció propagandística sense més conseqüències. Des de la UE, d’entrada el moviment ha sigut elogiat. Esclar, el problema puntual era greu i ningú sabia com resoldre’l. Sánchez va sortir al rescat no només del vaixell, sinó de la mateixa Unió Europea. I ha tingut premi: ha conreat aplaudiments de Brussel·les, l’opinió pública espanyola ha beneït el gest i Itàlia està encantada de tenir on enviar a partir d’ara els vaixells amb migrants que ja no vol acollir. Però el problema segueix aquí.

Quina és la política europea d’immigració? I la d’asil? ¿Que cada país faci el que li plagui en funció de la seva conjuntura política? Les quotes de refugiats autoimposades no les va complir ningú, un campi qui pugui que no ha fet sinó alimentar el malestar als països a primera línia davant l’allau de migrants. Ara ja no només cal parlar d’Hongria o Polònia: la indolència de tots ha portat al poder a Itàlia un executiu antieuropeu i antiimmigrants. La incapacitat d’abordar seriosament el problema, com és lògic, ha empitjorat el problema. El que cal veure ara és si el que ha fet Sánchez serà l’inici de la solució o portarà un cop més a ajornar la presa de decisions de debò. El govern espanyol ha volgut donar una lliçó amb la qual ara hauria de ser conseqüent.

Sens dubte, Europa no pot acollir tothom, però sí que pot acollir molts més refugiats i immigrants dels que ara està rebent. I tanmateix, no ho pot fer de mala manera, descoordinadament, fent patir -i propiciant la mort- dels que venen. Així no. Deixant només en mans de les ONG el salvament i esquivant l’assumpció de responsabilitats governamentals, la UE pot anar directament al naufragi polític: és com si, fent les coses a mitges, es volgués anar adobant el camp als discursos xenòfobs. La mobilitat global de persones no es frenarà només amb controls i tanques des de cada país, ni es resoldrà només amb bones intencions que no vagin acompanyades de polítiques serioses. Cal abordar amb decisió, i sense hipocresies, un drama humanitari que és també, en realitat, una lluita per la democràcia i la igualtat.

Més continguts de