Un bon acord pel català a l'escola
Hores després d'haver-lo signat i presentat al Parlament, JxCat, tot i mantenir-se dins l'acord unitari firmat amb ERC, el PSC i els comuns per evitar les quotes del català a l'escola, va demanar ahir a la nit refer-lo. El moviment de Junts, fruit de tensions internes i dels dubtes expressats per alguna entitat lingüística, resulta difícilment comprensible i debilita una bona aposta conjunta. El canvi proposat a la llei de política lingüística s'ha cuinat amb discreció durant mesos per desactivar les quotes lingüístiques a l'educació que, al marge de tota lògica pedagògica, pretén imposar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). L'acord persegueix un triple objectiu: assegurar la preeminència del català, rebaixar la tensió social i la pressió sobre l'escola, i normalitzar la convivència amb el castellà.
Políticament, el fet que aquest pacte inclogui les dues principals forces independentistes (ERC i JxCat; la CUP se n'ha volgut quedar al marge), més el PSC i els comuns –en conjunt, 106 parlamentaris dels 135 que té la cambra catalana–, li dona solidesa en la línia dels grans consensos històrics que han avalat des de l'inici de l'autogovern la discriminació positiva del català com a llengua pròpia necessitada d'especial protecció. És d'esperar que la voluntat de fer-hi canvis no faci que JxCat se n'acabi despenjant i que porti altres forces a renunciar-hi.
L'acord introdueix el castellà com a idioma d'ensenyament, però reserva el caràcter de "llengua normalment emprada com a llengua vehicular" per al català. Aquest és el model vigent des de fa quaranta anys, quan, gràcies especialment a Marta Mata (PSC), el país va optar per una escola comuna, no per dues línies d'escola separades per la llengua. Aquell encert va fer possible la incorporació de molts fills de castellanoparlants al català, fet que avui continua sent imprescindible i que es posaria en perill amb la sentència del TSJC que obliga a impartir un 25% de les hores en castellà. Un percentatge, d'altra banda, que en molts centres avui mateix ja és superior, fet que demostra dues coses: l'absurditat dels que branden la suposada marginació del castellà a l'educació i l'amenaça real de reculada del català. A més, hi ha el fet que l'evolució pedagògica, que, com la Unesco mateixa recomana, cada cop s'ha de basar més en àmbits i competències (treball per projectes) i menys en assignatures i matèries, fa que sigui molt difícil assignar percentatges de llengua en un sistema més flexible i dinàmic. Per això, i per la voluntat de continuar privilegiant el català sense descuidar el coneixement del castellà, la conselleria d'Educació, en la línia de l'acord del Parlament, ja ha dit que no té intenció d'aplicar les quotes lingüístiques del TSJC i que explorarà un canvi normatiu de la llei d'educació en la mateixa línia que ara ha presentat per a la llei de política lingüística.
Aquesta aposta unitària, tot i que afeblida per JxCat amb el seu gir d'última hora, és una resposta raonable al poder judicial amb una reafirmació de la convivència de llengües com a pilar de cohesió social. Una aposta que preserva la preeminència del català, sense quotes, i fent confiança en els professionals de l'educació, és a dir, en els mestres, per adoptar en cada centre un projecte lingüístic que garanteixi que tots els nois i noies segueixin sortint de l'etapa d'educació obligatòria, com ha passat durant quatre dècades, amb un correcte coneixement de les dues llengües oficials.
