Cap a una crisi mundial pel fre de la natalitat?
El paradigma està canviant de cop. Si fa quatre dies encara vivíem instal·lats en la problemàtica de la sobrepoblació, ara de cop comencen a sonar les alarmes pel ràpid fre de la natalitat. El declivi poblacional es comença a dibuixar com una qüestió rellevant. Països com el Japó, Corea del Sud, Itàlia i fins i tot la Xina –el 2022 ha perdut població per primer cop en 60 anys– estan seriosament preocupats per la dràstica reculada en l’índex de naixements. El 70% de països del món ja tenen una taxa de menys de 2 fills per dona (per mantenir la població cal que l’índex de fecunditat sigui de 2,1 per dona). A Catalunya no ens ve de nou: la baixa natalitat és una norma entre nosaltres, i des de fa més d’un segle l’hem anat suplint amb la immigració, que ha resultat vital per al país per mantenir el dinamisme econòmic i social –i també, encara que pugui semblar paradoxal, el nombre de parlants del català.
L’explosió demogràfica que semblava imparable ja té un final marcat. L’ONU calcula que el 2080 s’arribarà al pic amb 10.400 milions, i després començarà a minvar. A què es deu aquest sobtat gir demogràfic mundial? Els factors són diversos. Fins ara els estudiosos centraven l’explicació en l'economia: a mesura que les societats progressen en benestar, el nombre de fills disminueix perquè, per garantir-se el futur familiar, resulta més segur tenir-ne pocs i educar-los bé perquè accedeixin a un bon nivell de vida que no pas confiar en la quantitat com a força de treball, cosa més pròpia de les societats rurals. Aquest factor segueix comptant, però se n’hi ha afegit un altre de molt rellevant: el feminisme. Les dones no només han accedit al món laboral, sinó que ja no toleren que la criança dels fills recaigui sobretot en elles. Ara són molt més proclius a retardar la maternitat o a renunciar-hi en favor de la pròpia carrera professional i d’una qualitat de vida com la de les seves parelles masculines. Si ells no volen fer sacrificis amb els fills i posar en perill les seves pensions apartant-se del món laboral, elles tampoc. A això encara s’hi afegeix, en alguns casos –tant entre dones com entre homes– un factor ideològic extra: no voler contribuir a la destrucció climàtica del planeta, que per a alguns és inevitable mentre hi hagi tants humans a la Terra. Un tercer factor, esclar, és la precarietat laboral i d’accés a l’habitatge, que retarda molt la decisió de tenir fills.
Tot plegat conforma un nou panorama demogràfic que d’entrada serà positiu per mitigar precisament la crisi climàtica. Però, en canvi, pot portar un sotrac econòmic en molts països: la falta de mà d’obra jove, juntament amb l’increment de l’esperança de vida, envellirà molt la població. Qui pagarà les pensions? Com es mantindrà la maquinària econòmica basada en el creixement?
