05/08/2022

El català a Europa... i a Espanya?

2 min
Sessió al parlament europeu en una imatge d'arxiu

De la taula de diàleg entre els governs català i espanyol va sortir-ne, en la tercera cita a finals de juliol, l'objectiu de promoure el català al Parlament Europeu i al Senat. L'executiu de Pedro Sánchez s'ha compromès, abans de finals d'any, a sol·licitar "a la presidència del Parlament Europeu que consideri el català com a llengua d’ús al ple i a efectes de l’exercici del dret de petició davant la institució". La decisió l'haurà de prendre la mesa d'aquella cambra, presidida per la conservadora Roberta Metsola. No hi ha res garantit. Alhora, l'executiu del PSOE i Unides Podem també ha adquirit davant l'executiu d'Aragonès el compromís de promoure durant aquesta legislatura "les reformes reglamentàries a les Corts Generals per ampliar el dret dels representants dels espanyols a fer la seva tasca en totes les llengües de l’Estat", cosa que "començarà per impulsar la revisió del reglament del Senat" perquè sigui possible fer-ho en aquesta cambra. També caldrà veure aquí si hi ha una autèntica voluntat i quina capacitat d'obstrucció té la triple dreta.

És evident que, si es vol una resposta afirmativa al Parlament Europeu, abans cal fer un gest a les cambres espanyoles. Seria realment paradoxal que es pogués parlar abans català a Brussel·les que a Madrid. De fet, clama al cel que després de més de quatre dècades de democràcia els presidents del Senat i el Congrés encara hagin de cridar a l'alto als parlamentaris que usen el català, el basc o el gallec. És realment xocant veure, per exemple, Meritxell Batet impedint a alguns diputats parlar en un idioma que també és el matern d'ella.

La crua realitat és que el simple fet de parlar de l'Espanya plurinacional posa molt nerviós un nacionalisme espanyol que té en la llengua un pilar construït sobre la negació o minorització de les llengües germanes. La Constitució del 1978 passa de puntetes per la plurinacionalitat (usa l'eufemisme nacionalitats) i atorga al castellà (no parla d'espanyol) el rang de llengua oficial d'obligat coneixement, mentre que la resta d'idiomes són cooficials als seus respectius territoris. De manera que des d'aleshores el català, igual que el basc i el gallec, han estat absolutament absents de la vida pública i quotidiana dels territoris monolingües castellans, on l'esmentat nacionalisme espanyol més ultrancer s'ha encarregat de mantenir viu el prejudici històric contra allò que el franquisme anomenava "lenguas vernáculas".

La bel·ligerància amb el català ha estat una constant usada sense miraments per la triple dreta, un dels seus tics supremacistes més recurrents. Només cal recordar les campanyes incendiàries i la persecució judicial, fins avui, contra la immersió lingüística a l'escola i contra TV3. No és que no s'hagi fet mai pedagogia del plurilingüisme a l'Estat, sinó que s'ha permès i s'ha aplaudit una demagògia constant a les Corts, als mitjans de comunicació i als tribunals.

Davant d'això, l'acord de la taula de diàleg, si es fa efectiu, hauria de servir per començar a trencar un arrelat tabú lingüístic. L'ús del català a les institucions de l'Estat i a les europees és una reivindicació històrica i un dèficit cultural i democràtic.