Catalunya-Espanya: s'obre una nova etapa
L'acord entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez prefigura un pas endavant en el camí cap a la resolució del conflicte polític entre Catalunya i Espanya. A l'espera que Junts també tanqui la negociació amb el partit de Sánchez, s'obre una nova etapa que no serà fàcil, però que d'entrada comporta assoliments concrets com l'amnistia i una aposta compartida per la via del diàleg i la negociació, ni que sigui amb diferents taules: entre governs i entre partits. Fa només uns mesos poca gent hauria cregut en la possibilitat d'un gir com aquest.
L'amnistia per als afectats per la judicialització del Procés –encara cal veure quin abast final tindrà–, el traspàs del servei Rodalies –una reivindicació històrica que s'ha resolt amb la creació d'una empresa mixta Generalitat-Estat– i la millora del finançament –la condonació de 15.000 milions de deute del FLA és la part més rellevant de l'acord– són els tres elements clau del pacte entre republicans i socialistes, als quals, si no hi ha cap imprevist d'última hora, caldrà afegir-hi les aportacions que surtin de l'entesa entre el partit de Puigdemont i el PSOE.
Per descomptat, la nova etapa comporta concessions per totes bandes. L'independentisme, tot i que encara dividit, ha sabut renunciar a maximalismes simbòlics i aprofitar la favorable aritmètica parlamentària del Congrés. A l'altre costat, el socialisme ha marcat clarament distàncies amb l'ultranacionalisme immobilista de la dreta.
De fet, l’acord d’investidura entre el PSOE i l’independentisme català està fent sortir de polleguera la dreta judicial i política espanyola, que un cop més no accepta una visió d’Espanya que no sigui la seva, al·lèrgica a la realitat plurinacional. Tant hi fa la persistència històrica dels fets català i basc i l’evidència d’una majoria política que un cop més ha validat aquesta diversitat a les urnes. La reacció és la de sempre: brandar la destrucció de la pàtria a mans de l'aliança entre l’esquerra i els nacionalismes perifèrics. En altres temps infausts de guerra i dictadura se’n deia rojo separatismo. Ara de nou arriben les crides a frenar com sigui el que és un legítim acord democràtic. Es branda la Constitució interpretada de la manera més restrictiva possible, molt lluny de l’esperit de la Transició que la va engendrar.
Si, com sembla, la investidura de Pedro Sánchez tira endavant amb un govern de coalició PSOE-Sumar i el suport extern del sobiranisme català i basc, PP i Vox el combatran en tots els terrenys: des dels governs autonòmics i els ajuntaments que governen, des de l’alta judicatura, des del Senat –que controlen– i des de la caverna mediàtica. No hi haurà treva. Precisament aquesta dura alternativa és la que ha fet possible que qualli aquesta majoria plural, a priori tan difícil de tirar endavant per les distàncies enormes que s’havien creat arran del Procés.
A Catalunya se li obre la possibilitat de millorar el seu autogovern i el benestar de la ciutadania, i de negociar i consultar el seu futur polític a les urnes.
