Catalunya, terra d'oportunitats i de convivència

L'historiador Jaume Vicens Vives, al seu clàssic assaig Notícia de Catalunya (1954), va definir el país com a terra de pas, com a lloc de marca, com a "poble passadís". Des de temps immemorials, el que actualment és el territori català, situat a la riba occidental mediterrània, ha estat punt d'entrada de cultures i persones diverses, d'idees i de comerç. Per les nostres costes hi van arribar grecs i romans, després van venir els gots del nord i els àrabs del sud. Més modernament, van baixar francesos. I en època contemporània, han vingut valencians i aragonesos, murcians i andalusos, gallecs i castellans. I encara més recentment, africans del nord i del sud, asiàtics, llatinoamericans i europeus de diferents latituds. I a tot això cal sumar-hi milions de turistes, estudiants, científics i emprenedors de pas. Catalunya és una terra atractiva.

La immigració peninsular del segle XX va permetre el salt dels dos milions d'habitants del 1900 als 6 milions del 1986, i la immigració global ens ha portat als 8 milions del 2023. Sense aquestes aportacions, el progrés econòmic català no hauria estat possible. La natalitat autòctona ja era baixa fa un segle i així s'ha mantingut. El país ha necessitat i segueix necessitant incorporar població forana, amb la qual s'ha hibridat alhora que maldava per mantenir la personalitat pròpia, amb la llengua com un dels seus puntals. Un procés que no ha estat fàcil, però que ha donat peu a una societat plural i creativa, dinàmica, que ha fet bandera de la seva unitat com a poble des d'una mentalitat oberta. Tornant a Vicens Vives: terra de pas i voluntat de ser.

Som i serem un país divers. El món s'ha fet petit i Catalunya, per la seva experiència, davant aquesta globalització líquida està ben preparada. Malgrat circumstàncies polítiques i econòmiques complicades, el país ha demostrat capacitat de gestionar la diferència i de foragitar pors i prejudicis, una habilitat col·lectiva que en cap cas pot perdre. El tarannà de poble d'acollida és un avantatge social, cultural i competitiu a defensar com un tresor. És important barrar el pas als cants de sirena xenòfobs i excloents de la ultradreta.

Naturalment, això no vol dir caure en la ingenuïtat de negar les dificultats de convivència, que han existit i existeixen. Però si fins avui les hem anat superant, ho podem seguir fent. La millor eina per aconseguir-ho és l'escola com a espai de socialització i com a bressol de convivència; també com un entorn on la llengua catalana, avui de nou necessitada d'estímuls i protecció, hi tingui un protagonisme especial. Però no ho podem fiar tot a l'escola: també cal el concurs d'una societat civil robusta i activa capaç d'acollir, així com de polítiques socials i econòmiques públiques que garanteixin l'ascensor social, avui espatllat. La millor garantia de futur per a Catalunya és que sigui viscuda per a tots els seus ciutadans, vinguin d'on vinguin, com una terra d'oportunitats, de benestar i de convivència.