La causa de Tsunami i l'espionatge indiscriminat a l'independentisme
La polèmica sobre si hi ha hagut lawfare a Espanya ha coincidit amb l'aixecament del secret de sumari sobre la causa de Tsunami Democràtic, on es veu clarament com es va espiar desenes de persones pel sol fet de ser coneguts independentistes. En efecte, la Guàrdia Civil va demanar cobertura judicial per punxar telèfons de polítics i activistes amb l'excusa que podrien estar cometent un delicte de terrorisme. D'aquesta manera, i sense que hi hagués cap prova de fets delictius, desenes de persones van veure vulnerades les seves comunicacions personals i exposada tota la seva intimitat, tal com ara es pot llegir a les pàgines del sumari.
No és la primera vegada que passa, però en aquest sumari en concret es trasllada la idea de viure en un estat policial, on el fet de fer un retuit amb un determinat contingut pot ser motiu per passar a estar en la diana dels investigadors, que consideren que les mobilitzacions postsentència pretenien "subvertir l'ordre constitucional" i aconseguir la "república catalana". És possible que algun dels impulsors es pensés que podia ser així, però costa de creure que la Guàrdia Civil, acostumada a haver de fer front a amenaces molt més greus com ara el terrorisme jihadista o en el seu dia el d'ETA, considerés que el tall d'una carretera o uns aldarulls poguessin ser constitutius del delicte de terrorisme i tenir la capacitat de "desestabilitzar" l'Estat. Més aviat fa l'efecte que la Guàrdia Civil exagera el potencial de totes aquestes mobilitzacions davant del jutge per així aconseguir el permís per intervenir les comunicacions, vulnerant així els drets fonamentals dels afectats. En alguns passatges del sumari es veu que per als investigadors ser independentista gairebé és motiu suficient per ser espiat.
Finalment, davant la manca de fets realment constitutius de terrorisme, els investigadors es dediquen a fer un mapa de les organitzacions i col·lectius independentistes, tots perfectament legals, i fins i tot a espiar els moviments interns d'alguns, com ara la mateixa ANC. En el fons, el que es buscava era material que, si no tenia potencial incriminatori, almenys pogués servir per desacreditar la causa independentista al filtrar algunes de les converses a mitjans afins. Aquest és un modus operandi que ja s'ha vist en altres ocasions i que constitueix un cas de lawfare de manual. I un cas de persecució ideològica com la que es dona en països amb dubtoses credencials democràtiques.
L'actual majoria plurinacional hauria de prendre mesures perquè no sigui tan fàcil i tan arbitrari punxar un telèfon, sobretot quan es tracta d'una causa de caire polític on hi ha en joc drets fonamentals. No és el mateix punxar el telèfon d'un narcotraficant que, per posar un cas, el d'un exdiputat com ara David Fernàndez, per després reproduir en el sumari converses amb la seva mare sobre temes tan perillosos com l'estat d'una estufa. La comissió d'investigació sobre Pegasus o la guerra bruta hauria d'incloure recomanacions de canvis legislatius per evitar aquests abusos policials i judicials contra ciutadans indefensos.
