El PP s'ha esforçat per projectar en el seu congrés una imatge d'unitat al voltant del seu líder, Alberto Núñez Feijóo, però una lectura atenta dels discursos que s'hi han sentit revela que aquesta unitat és més fictícia que real. El que ha passat simplement és que l'ala dura del partit, la que representen José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso, ha acordat una treva amb Feijóo perquè esgoti la seva última oportunitat d'arribar a la Moncloa. Però entre el discurs d'Aznar de divendres, en què insinuava que Pedro Sánchez ha d'acabar a la presó, i el de Feijóo d'aquest diumenge, en què no es tanca a arribar a acords amb ningú excepte amb Bildu, hi ha tot un món. Les dues ànimes del PP continuen, doncs, intactes.
Cal subratllar, però, que el congrés representa una clara victòria de Feijóo sobre l'ala dura, que en un context en què tothom dona per fets la victòria i l'enfonsament del PSOE no ha volgut enterbolir el congrés plantant cara en qüestions programàtiques o orgàniques. Així, Ayuso va renunciar a batallar pel sistema de primàries pures, com havia dit que faria, i un peó seu, Alejandro Fernández, va renunciar a una esmena que vetava explícitament els pactes amb els independentistes. D'aquesta manera, el congrés ha sigut una bassa d'oli per a Feijóo, excepte pels exabruptes d'Aznar del primer dia, que tal com ell va mateix va reconèixer es va quedar a gust.
Ara bé, per aconseguir aquesta pau interna Feijóo també ha hagut de fer cessions, com la incorporació de Cayetana Álvarez de Toledo a la direcció, i també en el pla ideològic. La ponència final aprovada endureix el discurs del PP en qüestions com les llengües cooficials (prometen "blindar" l'ensenyament en castellà) i la immigració. A canvi, el líder gallec ha obtingut el que volia, que és mans lliures per pilotar la seva arribada a la Moncloa sense tancar-se cap porta, especialment la de Junts i la del PNB. I un cop allà, poder pactar a la seva dreta i a la seva esquerra, i no només amb Vox, que és el que voldrien Aznar i Ayuso. Feijóo encara pensa que, per temes d'estat, necessitarà el PSOE post-Sánchez.
Ara bé, una cosa és el que vulgui Feijóo, aquest marge de maniobra, i una altra el que tingui de veritat, perquè el programa ideològic que surt d'aquest congrés és incompatible amb qualsevol partit dels que ara donen suport a Pedro Sánchez. És incompatible amb el PSOE, ja que promet derogar tota la seva obra de govern, i ho és també amb Junts i el PNB. A l'hora de la veritat, doncs, Feijóo continuarà sent ostatge de Vox, perquè el somni de reunir 10 milions de vots com a l'època d'Aznar o de Rajoy és ara com ara una quimera, segons totes les enquestes.
I és que el clima d'eufòria que s'ha respirat al congrés del PP té més a veure amb la crisi del PSOE que no pas amb el fet que ells hagin aconseguit convertir Vox en una força marginal. I aquesta eufòria, si el temps passa i Sánchez no cau, es pot anar convertint en ansietat. I llavors veurem si l'ala dura manté la treva que ha signat aquest cap de setmana o aixeca el cap per, un cop més, marcar-li el camí a Feijóo.
