La construcció no hauria de ser l’únic motor de la recuperació
Es tornen a veure obres a tot arreu i molts dels esquelets de les finques que després de la crisi del 2007 van quedar a mitges ara ja s’estan vestint i acabant. Encara no estem en aquells nivells, però diversos informes, tant catalans com internacionals, expliquen que és el sector que s’està recuperant més ràpidament de la crisi provocada per la pandèmia i fins i tot auguren un boom immobiliari que no arribaria a la dimensió del que va precedir la Gran Recessió.
Les raons, com expliquem avui a la secció d’Economia, són diverses. Per una banda, perquè si una cosa ha revaloritzat la pandèmia és la importància de les llars, i la demanda de gent que volia reformar o canviar de casa per adaptar-la al teletreball o al canvi de vida que els han provocat els confinaments ha crescut molt, i ho han pogut fer pels estalvis i perquè els bancs s'han tornat a obrir a concedir préstecs. A més, els inversors estan buscant nínxols refugi perquè ara per ara els tipus d'interès són molt baixos i en l'immobiliari hi veuen possibilitats de més rendiment.
Aquest creixement és important perquè tradicionalment és un sector que atreu molta ocupació i pot servir de refugi per a gent que ha quedat fora del mercat laboral en altres sectors més castigats o que ho tenen complicat per recuperar-se. El perill, però, és que realment hi torni a haver una bombolla immobiliària que, com ja va passar abans, provoqui el fals miratge d’una recuperació ràpida però no serveixi per reconduir l’economia catalana i espanyola a mitjà i llarg termini. El marge per continuar ocupant sòl i territori cada cop és més minso i fiar-ho tot al totxo, ja es va veure, és un gran error.
De moment, alguns experts consideren que no hi ha perill perquè estem encara lluny dels pics de la bombolla de principis de segle. Si fem memòria, però, recordarem que molts també ho asseguraven poc abans que el crac de les hipoteques porqueria provoqués una crisi de la qual a Espanya i Catalunya tot just començàvem a recuperar-nos quan va colpejar la pandèmia. Durant tots aquests anys de crisi s’ha parlat de la necessitat de canviar de model i d’evitar sigui com sigui repetir els errors del passat.
El que s’està veient ara, però, fa témer que hi ha perill de tornar a ensopegar amb la mateixa pedra, perquè la construcció és la solució més fàcil. En un context, però, de canvi de paradigma en què la crisi climàtica empeny a canviar de model tant en el consum de territori com d’energia, caldria valorar molt bé com es pot encarar aquest augment de la demanda de nous habitatges i forçar que es porti a terme de la manera més sostenible, tant pel que fa a la distribució geogràfica com en els tipus de materials i la manera de dissenyar les cases perquè siguin més eficients. Si no hi ha aquest debat previ, aquest boom immobiliari que ara despunta pot ser un problema seriós de cara al futur. I més si pretenem aprofitar els fons europeus per donar-hi encara més aire. Amb això caldrà estar molt atents, perquè la construcció no pot ser l’únic eix de la recuperació.
