Crisi climàtica: s’esgota el temps
El nou informe climàtic dels científics avalats per l’ONU no ho pot deixar més clar: de la tradicional prudència s’ha passat a una claredat alarmant. S’esgota el temps per frenar l’escalfament planetari. La reducció d’emissions de gasos hivernacle no pot endarrerir-se més. Els Acords de París no són suficients i, a més, a causa de la pandèmia, ja s’haurien d’haver renovat fa un any. La cimera de Glasgow del novembre -la COP26- hauria de ser decisiva amb l’horitzó d’uns compromisos forts per al 2030, és a dir, immediats. Aquesta dècada ha de ser clau per descarbonitzar el planeta. Els experts diuen que l’única via és el decreixement: estem davant, doncs, de la necessitat d’un gran canvi col·lectiu de mentalitat que inclogui renúncies: consumir menys, viatjar menys, amb tot el que això pot suposar en termes econòmics.
Com es fa això? La descarbonització ja té per si sola un cost, i també en té un altre el canvi de model econòmic que comporta. Els països rics, si s’ho proposen, se’n poden sortir, però a més hauran d’ajudar els pobres. Per tant, l’esforç que es demana no és petit. Al contrari. ¿Hi haurà prou voluntat política per tirar-ho endavant? ¿Hi haurà voluntat i capacitat empresarial? ¿Hi haurà prou conscienciació popular? La pressió ciutadana sens dubte ha augmentat molt. Cada episodi climàtic catastròfic, des dels incendis d’aquest estiu a Califòrnia, Sibèria i el Mediterrani fins a les inundacions a Alemanya i Bèlgica, hi ajuden. A tothom li està començant a quedar clar que ningú no s’escapa dels efectes desastrosos del canvi climàtic: ciclons, huracans, marees altes, pics de calor... Els fenòmens meteorològics extrems comencen a ser habituals. El concepte de refugiat climàtic cada cop ho serà més: a finals del 2019 se’n comptabilitzaven 79,5 milions.
Doncs bé, toca passar a l’acció. Sense demora. I cal fer-ho des d’una quàdruple perspectiva política, científico-tecnològica, econòmica i cívica. El paper dels governs i les institucions supragovernamentals és clau per donar directrius valentes i clares, però alhora resulta imprescindible la participació del món econòmic (no només per reduir les emissions, sinó per canviar un model industrial, agrícola i de serveis massa depredador de recursos naturals), la del món científic per aconseguir nova tecnologia que faci viable una relació més harmònica amb el planeta, i la dels ciutadans individuals perquè prenguem consciència del cul-de-sac ambiental en què ens trobem i actuem en conseqüència en el nostre dia a dia. Hi ha deures per a tothom. I no són precisament fàcils. Per fortuna, els discursos negacionistes han perdut molta força davant les evidències dramàtiques. Però ja hem vist com la negació s’ha traslladat al terreny del coronavirus, una pandèmia que, d’altra banda, també és fruit d’una explotació animal sense gaires límits. És urgent avançar, doncs, cap a una nova cultura de respecte a la natura i, amb celeritat, posar fre a l’escalfament a escala mundial. Està en joc ni més ni menys que la viabilitat de la vida humana al planeta Terra.
