06/10/2021

La decebedora resignació amb l'anglès dels universitaris

2 min
Una iimatge d'arxiu de la Universitat Autonoma de Barcelona

La decisió del Consell Interuniversitari de Catalunya (CIC), on hi ha representats el Govern i els centres universitaris, de renunciar a demanar als estudiants graduats el nivell B2 d'anglès si volen obtenir el títol, suposa un evident pas enrere. Es pot disfressar de moltes maneres, però els fets són els fets: ja no hi haurà una norma que faci que tots els llicenciats tinguin un mínim comú. I si no hi ha aquesta exigència, proliferaran les vies per escapolir-se i les excuses per a la laxitud. El resultat serà que, com a país, continuarem en les posicions de cua en coneixement de l'anglès. Cosa que ens restarà competitivitat econòmica i acadèmica.

Constatar això és desesperant. Una decisió així és un reconeixement d'impotència col·lectiva com a país, és l'acceptació que no ens en sortim. La mesura va ser aprovada el 2014, però la seva aplicació s'ha anat ajornant fins a decaure, pel que sembla, definitivament. Com pot ser que hagi passat això? ¿Estem davant d'un atac de realisme o més aviat d'una política de resignació? I l'altra pregunta clau és: què s'ha fet durant aquests gairebé vuit anys perquè aquella exigència es pogués fer efectiva? Però d'interrogants n'hi ha molts més: quines mesures concretes i efectives s'han pres des del món universitari i en tots els cicles previs educatius? Quin seguiment i quina avaluació s'han fet per veure si, any rere any, s'anaven assolint els nivells desitjats? La sensació és que ningú s'ho ha pres seriosament ni ha volgut o sabut liderar la necessària millora. I per això ara ens trobem així, tirant la tovallola.

El nivell B2 d'anglès (equivalent al First Certificate de la Universitat de Cambridge) és el mínim exigible a qualsevol persona perquè pugui desenvolupar-se en aquesta llengua a un nivell bàsic. També és el que es demana a un professor de primària per impartir classes en anglès (només 5.083 mestres tenen aquest perfil acreditat), mentre que a secundària ja s'exigeix el C1 (Advanced): el tenen 4.463 professors. Tenint en compte que a Catalunya hi ha més de 5.400 centres educatius, no hi ha ni dos docents per centre que puguin fer classes en anglès. El problema, doncs, ve de la base del sistema educatiu, però això no justifica la resignació per dalt. En algun punt i en algun moment s'ha de començar a apujar el llistó o, altrament, la progressió serà molt lenta, o pitjor encara: no serà. I d'altra banda, igualar per baix en realitat qui perjudica al final és els de baix, perquè els que es poden pagar acadèmies privades i estades a l'estranger ho faran. Per tant, la solució és apujar el llistó i posar els mitjans (beques, professors) perquè tothom el pugui assolir en igualtat de condicions.

En realitat, un estudiant universitari (no ja un graduat, que també) hauria de poder llegir, parlar i entendre l'anglès, que és la lingua franca mundial, amb fluïdesa, és a dir, no al nivell B2, sinó al nivell C1. De fet, la majoria d'universitats europees (i d'altres continents) exigeixen l'equivalent al C1 per als estudiants estrangers que hi vagin a fer estades d'Erasmus. Doncs ara resulta que Catalunya pot produir graduats que no tinguin ni el B2. Es miri com es miri, això és un fracàs. No ens ho podem permetre.

stats