Deixem de demanar d'on ets
I tu, d'on ets? Aquesta pregunta, aparentment innocent, amaga una bomba de rellotgeria. Vol dir que tens aspecte de no ser d'aquí. Vol dir que tenim un prejudici sobre l'aspecte que tenen els d'aquí. Vol dir que consideres que si tens un aspecte que no s'adiu amb el prejudici no pots ser considerat d'aquí. La conseqüència és que la persona a qui se li ha fet la pregunta percep que no és considerada d'aquí, i es pot sentir molesta, insultada, exclosa i discriminada. Segurament amb raó, per molt que qui ha fet la pregunta l'hagi pogut fer amb la millor de les intencions i mogut per una curiositat genuïna i amigable. També en el llenguatge i en els petits detalls es reflecteixen els prejudicis.
La resposta dels joves de Torre Pacheco contra els atacs racistes prové en bona part d'aquest malestar, que és una constant diària i que situacions extremes com la que van impulsar els feixistes xenòfobs treuen a la llum. És cert que el discurs de l'odi i el relat antiimmigració que recorre el món, validat per Trump i seguit amb delit per tota l'extrema dreta europea, incloent-hi Vox, ha fet forat. Dominen les xarxes socials i saben com utilitzar-les per fer creure a la població més jove que han estat "envaïts", paradoxalment segurament pels seus mateixos companys d'institut. L'allau de mentides –el tuit que va encendre les xarxes sobre l'agressió a un home gran a Torre Pacheco es corresponia amb una altra agressió feta per joves espanyols– i les falsedats interessades tenen tanta presència que impedeixen el més petit debat racional. Però no es pot posar només el focus en el relat dels extremistes racistes que criden a la "cacera" de l'immigrant.
Això és un extrem. Però ens ha de preocupar més el que hi ha a sota de tot això, com bé explica en un article la sociòloga Blanca Garcés. Ja no som –si ho havíem estat mai– una societat homogènia. Amb les diverses i múltiples onades d'immigració hem anat incorporant nova població d'orígens molt diversos, que han tingut descendència, i això ha enriquit la societat catalana i l'espanyola. No hi ha marxa enrere, afortunadament. Ara ja ens assemblem més al que es podia veure als Estats Units, la Gran Bretanya i França fa uns anys. Però tot i haver arribat més tard a aquesta diversitat, no hem après dels errors que van cometre moltes d'aquestes societats, i en lloc d'estar atents a com treballen per esmenar les seves equivocacions caiem en els mateixos patrons d'exclusió, discriminació i segregació, i això afecta aquesta nova població i els seus descendents.
Calen mesures econòmiques i socials que evitin la perpetuació d'aquesta segregació i el seu consegüent malestar. I, també, i sobretot, cal un canvi de relat intern. ¿Com és possible que l'esquerra, i els demòcrates en general, siguin incapaços de combatre també a les xarxes i al carrer el discurs xenòfob? Sense bonismes, amb la veritat, amb la realitat, amb les dades i els discursos de la gent d'aquí. Són molts anys de veure com les falsedats i el relat racista van guanyant pes en unes societats que, en el seu dia a dia, són diverses i molt més transversals del que traspuen les xarxes. ¿Tan difícil és combatre aquest relat amb els seus mateixos mitjans? De manera activa, intel·ligent i directa. No hi ha ningú a l'altra banda?
