La carrera armamentista segueix a tota marxa i ara mateix, segons el darrer informe de l'OTAN, els 31 països que la integren (Islàndia no està inclosa en aquest recompte) ja han complert amb la demanda, acordada el 2014, d'arribar al 2% de despesa en defensa respecte al seu producte interior brut (PIB). També Espanya, que, com havia anunciat Pedro Sánchez a l'abril, ja ha assolit ara aquest percentatge que inicialment estava previst per a l'any 2029. Aquesta despesa extra suposa un augment de poc més de 10.000 milions d'euros respecte al pressupost del 2024 –s'ha passat de 22.693 milions d'euros a 33.123– que s'ha gastat o està previst que es gasti no només en la compra d'armament sinó també en altres àmbits estratègics com ara la intel·ligència artificial, la robòtica o la biotecnologia. Tanmateix, el cert és que es tracta d'un rècord històric de despesa militar que, si es compara sobretot amb el que hi havia fa deu anys, mostra com l'esforç de l'Estat en aquest camp ha estat immens, ja que s'ha passat de gastar 9.500 milions d'euros el 2014 als pocs més de 33.000 actuals.
En tot cas, el cert és que, com en altres coses, el president dels Estats Units, Donald Trump, se n'està sortint. En el seu anterior mandat ja havia reclamat un fort augment de la despesa dels països sota l'amenaça de sortir de l'Aliança. Llavors no ho va aconseguir, però ara l'amenaça ha estat més forta i tothom s'ha posat les piles per arribar al previst tot i que, com era d'esperar, el que Trump exigeix és ja entre un 3,5% i un 5%, un percentatge que ni el seu govern compleix, tot i que sí que ho fan països com Polònia i els països bàltics i escandinaus (és a dir, els que tenen frontera amb Rússia i temem més un atac de Putin com el que ha fet a Ucraïna).
I és que ha estat aquesta guerra el que ha fet canviar les prioritats a Europa, que ha passat de ser principal defensor de la pau i centrar els esforços en la crisi climàtica a concentrar-se a marxes forçades en el rearmament. El perill evident que suposa Putin i el seu afany expansionista s'ha demostrat a Ucraïna, i si Europa vol tenir un paper en la salvaguarda de la pau en aquest país queda clar que necessitarà reforçar el seu aparell de defensa, fins i tot al marge de l'OTAN. Els bombardejos d'ahir a Kíiv, amb almenys 20 morts, demostren que el dictador rus no té especial interès a arribar a cap acord i la seva estratègia continua sent intentar guanyar la guerra en el camp de batalla o, si més no, arribar a un armistici després d'haver ocupat el màxim de territori ucraïnès possible.
El problema del rearmament actual, en el marc de l'OTAN i vigilat per uns Estats Units que de vegades no s'acaba de saber en quin bàndol estan, és que es fa a correcuita, comprant armament a empreses majoritàriament dels Estats Units i també d'Israel, i sense que hi hagi temps, de moment, de posar en marxa una indústria de defensa pròpia que doni independència al Vell Continent. Aquest immens augment de la despesa que s'ha fet, i sobretot el que es demana ara, que pràcticament el dobla, només tindrà sentit si va acompanyat d'una inversió industrial pròpia que asseguri l'autosuficiència d'Europa i permeti que al darrere d'aquesta despesa militar, com fins ara havia passat en totes les guerres, també hi hagi beneficis futurs per a la indústria civil pròpia i no vagi tot a engreixar els comptes d'altres països.
