El dret a tenir pantalles en català
Al final el govern català també tirarà endavant una nova llei de l'audiovisual pròpia en paral·lel a la que prepara el govern espanyol. El zel per la llengua, és a dir, la defensa del dret a viure amb pantalles en català, n'ha estat el detonant. A més de l'escola, el català, en efecte, es juga bona part del seu futur en l'entorn audiovisual. Quedar-se descavalcat d'aquesta batalla podria resultar letal.
L'evolució de l'entorn audiovisual és meteòrica: el mercat es globalitza, la tecnologia no para d'oferir noves possibilitats, els hàbits de consum estan en canvi permanent, els models de negoci també es transformen a gran velocitat. Cada cop vivim més a través de les pantalles. Al poder històric de la televisió s'hi van incorporar al cap de dècades les pantalles d'ordinador i tot seguit les dels mòbils i tauletes. El resultat és que avui vivim enganxats a una pantalla de llum que duem sempre amb nosaltres, com una segona pell. La nostra intimitat es barreja amb el consum de ficció i d'informació, tot a través de les pantalles, la influència lingüística, ideològica i comercial de les quals és immensa. Per això la seva regulació per part dels poders públics té tanta importància.
L'evolució de l'ús social del català també ha experimentat una evolució molt ràpida: però en aquest cas, a diferència del que passa amb les pantalles, ha tendit a reduir-se en les nostres vides per diversos factors socioeconòmics, polítics, culturals... Un factor crucial i transversal ha sigut precisament el consum audiovisual. Mentre el món televisiu dominava l'escena, coincidint amb l'inici de l'autogovern es va poder crear una eina com TV3 que va posar el català a la graella amb capacitat si més no de competir. Però ja fa temps que les grans televisions generalistes (tant públiques com privades) han perdut el monopoli audiovisual, aquí i arreu. Ara manen les plataformes i les xarxes socials. I de nou el català està quedant fora de joc. Per motius demogràfics i econòmics, però també de protecció legal.
És en aquest context que cal llegir la merescuda polèmica que s'ha generat al voltant del projecte de llei audiovisual espanyola, que d'entrada no considerava la protecció específica del català (i de la resta de llengües minoritàries de l'Estat), i que cal entendre la necessitat, alhora, d'una nova llei audiovisual catalana que supleixi la del 2005: tres lustres, en aquestes qüestions, poden ser una eternitat quan el consum televisiu i audiovisual ha canviat radicalment. L'oportunitat de fixar un doble marc legal, català i espanyol, que garanteixi la vitalitat de la llengua catalana en l'univers audiovisual hauria de ser una línia vermella, no només per al Govern de coalició independentista, sinó també per al conjunt del catalanisme, més enllà del sobiranisme. La regulació de quotes específiques per al català a les plataformes en línia com Netflix, HBO i Amazon Prime és ara mateix una necessitat peremptòria per garantir la supervivència d'un idioma que, si no és així, corre el perill de perdre el tren de la cultura popular, d'anar quedant fora de la contemporaneïtat. Si volem que el català segueixi sent una llengua viva i útil, cal que tingui les seves oportunitats i el seu espai garantit en el gran món global de l'audiovisual.
