ETA es va dissoldre l'abril del 2018, ara farà vuit anys, i havia abandonat l'activitat armada l'octubre del 2011, n'ha fet ja catorze. Afortunadament, és història. Però per a la dreta espanyola segueix sent l'últim recurs quan se li acaben els arguments sensats i raonables. Tant se val que la violència de la banda terrorista formi part del passat i que la societat basca, i també l'espanyola, hagin girat full. Però en l'univers mental de la dreta cada cop més escorada a l'extrem, segueix sent una arma llancívola recurrent. ¿S'acabarà mai aquest joc tan desagradable? I, passant a una altra qüestió, menys escabrosa però políticament tant o més rendible, ¿s'acabarà també algun dia el comodí de l'anticatalanisme més primari, simplista i demagògic?
La qüestió és que el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha tornat aquest dilluns a obrir l'esgrogueït manual d'ETA per intentar escapolir-se, amb paraules gruixudes, de la seva actuació durant la dana valenciana com a avalador polític del finalment dimitit –un any després dels fets– president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón. La millor defensa sempre és un bon atac, ni que sigui amb armes obsoletes, deu haver pensat un Feijóo amb poques ganes d'haver-se d'explicar al Congrés dels Diputats sobre els fets dramàtics de la tragèdia del País Valencià, en la qual van perdre la vida 229 persones.
Què deuen pensar els familiars de les víctimes d'un to tan agre i una actitud tan bel·ligerant per part del líder del principal partit de l'oposició a Espanya i del partit de govern al País Valencià? Barrejar, ni que sigui de passada, els morts d'ETA amb els de la dana demostra, senzillament, la frívola manca de sensibilitat de Feijóo. En competència permanent amb la ultradreta de Vox i amb el trumpisme de la companya de partit i presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso, el líder del PP estatal un cop més ha convertit la seva feble defensa en un espectacle sense límits. Perquè, ja posats a fer, a part dels morts d'ETA, també ha ficat pel mig el caos ferroviari, amb la tragèdia d'Adamuz i l'accident de Gelida.
Aquesta mena de política espectacle, que busca titulars i bronques per incendiar les xarxes socials, i que només convenç els convençuts, aporta ben poc al debat públic i allunya encara més els ciutadans de les institucions i els partits. És combustible per a la demagògia de la ultradreta, una deriva a la qual Feijóo s'està entregant. Lluny d'assumir responsabilitats, lluny de pactes de no-agressió en qüestions tan dramàtiques com la dana o Adamuz, lluny de la recerca de consensos i sobretot de solucions, la via fàcil és buscar l'aplaudiment del cor mediàtic afí deixant-se anar pel pendent de l'agressivitat. És el paradigma de l'antipolítica, la que defuig les explicacions en favor de les gesticulacions, la que escampa sospites i eludeix crítiques constructives i autocrítica honesta. Potser sí que desgasta el govern de Sánchez, però també desgasta la seva pròpia credibilitat. Que lluny que queda la suposada moderació dels seus primers temps.
Aquest és el frontisme i la radicalització en què s'ha instal·lat la política, en especial la que es practica a Madrid, però no només. La tendència és general, mundial. Catalunya, esclar, tampoc no en queda al marge.
