Fer aflorar l’iceberg de la violència sexual

Fins fa pocs anys la societat –i, per tant, també els mitjans de comunicació– amagava la violència sexual en la intimitat. Les violacions i els abusos a l’escola o en el si de la família eren una vergonya per a la víctima i el seu entorn, i no es feien públics. Això ha anat canviant. Tot i que queda molta feina per fer, cada vegada més víctimes s’atreveixen a parlar, a explicar què han viscut –encara que sigui molts anys després dels fets–, i això ajuda a fer entendre la gravetat d’un problema social que ha estat massa anys soterrat. Els periodistes les hem seguit en aquest procés, amb errors i encerts, però avançant.

Perquè conèixer i difondre la realitat de la violència sexual és imprescindible per afrontar-la. Compte, això no vol dir recrear-se en explicar els detalls escabrosos, que només revictimitzen. Però saber, per exemple, que entre el 2016 i el 2020 es van denunciar a Catalunya 269 abusos i agressions sexuals comesos per dos homes o més ens ajuda a entendre fins a quin punt el cas de la Manada no va ser cap excepció llunyana.

El confinament i l’etapa més dura de la pandèmia van implicar una pausa obligada –no sabem encara si va ser real o només van baixar les denúncies–, però la realitat del masclisme, tossuda, torna a aflorar. La violació salvatge d’Igualada només és un dels casos més recents. En els nou primers mesos d’aquest any els Mossos d’Esquadra han rebut tantes denúncies per abusos (1.451) i agressions sexuals (804) com en tot el 2020. Les denúncies per delictes sexuals han tornat al nivell del 2019, un any en què van arribar al màxim històric.

No podem assegurar que els delictes estiguin augmentant: hi ha més consciència, menys obstacles a les víctimes que s’atreveixen a dur el seu cas a la policia o als jutjats. Això pot dur a pensar que creixen les denúncies i no els crims. Però precisament la gran quantitat de violacions, abusos i assetjaments que sabem que no es denuncien distorsionen la nostra percepció de la realitat. Hem de descobrir com és de gran la part que no es veu de l’iceberg de la violència sexual per abordar-lo amb tota la seva complexitat. I aconseguir-ho passa per recopilar dades, ajudar les víctimes, donar-los veu –sempre que la vulguin fer sentir– i parlar-ne, sense amagar la cruesa d’aquesta realitat i alhora amb sensibilitat i empatia.

Tenir les dades adequades i analitzar-les ens serveix, per exemple, per descobrir que fa dos anys el 43,3% de les víctimes de delictes sexuals eren menors de 18 anys, i que aquest 2021 el percentatge s’ha enfilat fins al 48,5%. I que on han crescut més és, precisament, entre les més vulnerables: el percentatge de denúncies respecte a nenes de menys de 12 anys ha augmentat quatre punts i ha arribat al 20,9%. Els números només són una aproximació freda a la duresa de la violència sexual, sobretot pel que fa als més vulnerables, però fan que ens fem preguntes, com per què hi ha hagut aquest augment en les víctimes més joves. Preguntes que són el primer pas per anar a l’arrel d’un problema que ens interpel·la a tots, però sobretot els homes.