Donald Trump, el 47è president dels Estats Units, el primer màxim mandatari del país que accedeix al càrrec després d'haver estat condemnat per la justícia, aquest dilluns s'ha erigit ell mateix, després de jurar el càrrec davant la Bíblia, en l'home "elegit per Déu" per tornar a fer "Amèrica gran". "El declivi del nostre país s'ha acabat", ha proclamat davant els presidents que l'han precedit, als quals ha situat sense miraments com a culpables d'una "època horrible". Ho ha fet en un discurs hiperbòlic tenyit de deliri de grandesa. "La meva elecció serà recordada com la que ha tingut més conseqüències per a la història del país". Sense cap mena de pudor, Trump ha dit ad nauseam que sota el seu mandat els Estats Units tornaran a ser la nació més gran, més poderosa, més temuda i més rica del món.
Paradoxalment, les primeres mesures que ha anunciat han anat exactament en la direcció contrària, la de fer recular els EUA cap al passat, amb senyals diàfans d'una política involutiva en tota regla: fre dràstic a l'agenda verda, tancament de fronteres, rehabilitació dels antivacunes, aranzels al comerç, massiva expulsió d'immigrants, dret de conquesta... El país que Trump té al cap és el d'indústries contaminadores ("Perforarem, baby, perforarem!": pous de petroli i de gas), binari ("Només existeixen dos gèneres: el masculí i el femení"), escoles patriòtiques i religioses ("L'educació fins ara ha ensenyat als nostres fills a sentir-se avergonyits") i guerra comercial i econòmica ("El canal de Panamà serà nostre").
El món és des d'avui un lloc sobre el qual Trump creu que pot fer el que li convingui: "El golf de Mèxic es dirà a partir d'ara golf d'Amèrica". Un món que ha de témer uns EUA que es volen rearmar i que es presenten imbuïts del messianisme del seu líder, com un nou poble elegit. "Amèrica tornarà a reclamar el seu lloc com la nació més poderosa sota la capa del sol". I més enllà, fins al punt de prometre que portarà la bandera de les barres i estrelles a Mart.
Davant aquests Estats Units de Trump, l'altra gran potència mundial, la Xina. D'una banda, el nacionalisme sense límits de Trump suposa un aval al nacionalisme imperial de la Xina (fins i tot Putin es pot sentir ideològicament tranquil). De l'altra, la renúncia del nou president nord-americà a liderar la lluita contra la crisi climàtica obre les portes a Pequín, en plena cursa pel cotxe elèctric i l'energia neta, a erigir-se en abanderada de la salvació del planeta davant la irresponsabilitat estatunidenca. Pel que fa al Vell Continent, la Unió Europea veu com perd clarament sintonia amb el seu tradicional aliat de Washington. El bloc occidental està de cop més afeblit i dividit, i el mateix es pot dir dels valors democràtics sobre els quals s'assenta. Perquè més enllà de la retòrica constitucional, els EUA que proclama Trump són un país ultranacionalista i religiós i, com ha alertat el ja expresident Biden, perillosament oligàrquic.
Si, com diu Trump, amb el seu segon mandat comença una nova era, agafant-nos a la seva fe grandiloqüent, que Déu salvi Amèrica i que salvi el món. I Europa, que es desperti.
