La guerra que no es podia guanyar
BarcelonaUn dia abans del termini previst, l'últim militar nord-americà ha abandonat l'Afganistan. La fotografia nocturna distribuïda pel Pentàgon ens mostra Chris Donahue, comandant de la 82a divisió aerotransportada, pujant a l'últim avió de les forces armades nord-americanes que s'ha enlairat des de l'aeroport de Kabul. Amb les primeres llums del dia, els talibans han entrat dins l'aeroport i han pres possessió dels avions que fins fa poc formaven part de l'exèrcit de l'aire afganès (pagats amb diners occidentals). Les imatges dels talibans celebrant la sortida dels nord-americans certifiquen el final d'una intervenció militar que ha durat dues dècades i que s'ha saldat amb una derrota militar, perquè els talibans tornen al poder, però amb el compromís que l'Afganistan no tornarà a ser la base d'atacs terroristes als Estats Units.
Recordem que en unes setmanes es complirà el 20è aniversari dels atemptats de l'11-S als Estats Units, que van desencadenar la intervenció a l'Afganistan perquè els talibans protegien Ossama bin Laden i tenien bones relacions amb Al-Qaida. Dues dècades després d'aquells atemptats, el món ha canviat de manera significativa. La principal amenaça islamista ja no és Al-Qaida, sinó una versió molt més perillosa, l'Estat Islàmic, una guerrilla que va arribar a controlar una extensa zona entre l'Iraq i Síria, on va instaurar el seu califat alhora que instigava atemptats a Europa. Bin Laden va ser capturat i executat fa una dècada quan Obama era president dels Estats Units. I a l'Iraq, on els Estats Units de George Bush van iniciar una guerra saltant-se la legalitat internacional i mentint sobre l'existència d'armes de destrucció massiva, hi han mort centenars de milers de civils en la llarga i sagnant guerra civil que va succeir el derrocament de Saddam Hussein.
El món ha canviat i Washington va arribar a la conclusió que la de l'Afganistan era un tipus de guerra que no podia guanyar mai, i que era millor passar per l'experiència traumàtica d'una retirada abans que continuar afrontant un degoteig de baixes i una despesa disparada. Si ho mirem amb perspectiva, els Estats Units hi han estat el doble de temps que els soviètics (1979-1989). Durant aquest temps s'havien fet avenços, per exemple en els drets de les dones, que ara estan en perill. Per això la retirada no es pot convertir ara en una estampida que agreugi encara més la situació. La comunitat internacional ha de continuar tenint ulls sobre el terreny i ha d'assegurar-se que els talibans i altres milícies o faccions que hi pugui haver no cometen atrocitats.
Tot i això, i com que la paraula dels talibans és molt poc de fiar, continuarà havent-hi afganesos que voldran fugir del seu país perquè sentiran que la seva vida corre perill. Aquestes persones han de ser tractades com a refugiats de guerra segons el dret internacional. La Unió Europea no es pot desentendre ara d'unes persones del futur de les quals és parcialment responsable. Això seria contrari als valors sobre els quals es va edificar la UE després de la Segona Guerra Mundial.
