Habitatge: un acord de país, sisplau
El Parlament ha aprovat la llei per regular el lloguer de temporada i d'habitacions. L'objectiu? Evitar l'ús d'aquestes modalitats per eludir el topall de preus al lloguer, en vigor a l'Estat des del març del 2024. La iniciativa, pionera a Espanya, ha obtingut la llum verda gràcies als vots a favor del PSC, ERC, Comuns i la CUP. Hauria estat desitjable un consens més gran, encara. La crisi de l'habitatge és avui l'element central de l'agenda política, el que genera més malestar i desigualtat, el que ha obert una immensa bretxa generacional, el que tensiona famílies i ciutats. I el que fàcilment condueix a la demagògia política. L'anunci del PP de portar la llei al Tribunal Constitucional va en aquest sentit. La situació és tan greu que no ens podem permetre convertir l'habitatge en un assumpte de picabaralla competencial. Toca sumar, consensuar, solucionar. Estem parlant d'una crisi social de dimensions gegantines i que no para de créixer.
La llei en qüestió no serà la panacea, però és un intent que val la pena provar. El problema és estructural i demana enfocaments paral·lels. En síntesi, construir amb celeritat i regular el mercat. Com? Amb la implicació del sector públic i el privat, amb un mínim consens polític per satisfer un dret bàsic. Tenim sanitat pública universal i educació també per a tothom. Cal posar-se les piles amb l'habitatge. Sobretot construint.
Sense haver d'anar cap a un parc exclusivament públic i subvencionat, sí que toca buscar fórmules mixtes per frenar l'especulació dels preus. En el cas de la gran Barcelona, això només s'aconseguirà planificant el territori en el seu conjunt, proporcionant una bona mobilitat –millora del transport públic: Rodalies, metro, busos– que permeti desplaçar-se per feina amb una mínima agilitat, i actuant coordinadament entre les diferents administracions –ajuntaments, Àrea Metropolitana, diputacions i Govern– i grups polítics i entre els diferents agents implicats –sector de la construcció i promotors i gestors socials–. Hi ha molta feina a fer i és urgent. Tothom s'ha d'arremangar.
Per si algú encara no és prou conscients del drama, només cal llegir l'informe que acaba de fer públic Càritas de Barcelona: 400.000 persones de l'àrea metropolitana barcelonina viuen en amuntegament, és a dir, en habitacions rellogades i pisos compartits. I si anem encara més a l'extrem, acabem d'assistir al desallotjament dels residents (unes 400 persones) que ocupaven l'antic institut abandonat B9 de Badalona, la majoria migrants en situació irregular. Abocats a viure al carrer, Càritas mateixa és qui està intentant donar-los alguna solució davant de l'hostilitat amb què els ha tractat l'alcalde Xavier García Albiol.
Però la realitat és que el problema de l'habitatge no és només una qüestió de marginació i pobresa extrema, sinó que afecta també, i cada cop més, una àmplia classe mitjana, que viu amb angoixa el fet d'haver de dedicar més de la meitat dels ingressos d'una unitat familiar a l'habitatge, i que ho fa sempre, a més, amb l'espasa de Dàmocles de veure's abocada a un canvi de pis no desitjat. Cal posar fi a aquesta inseguretat residencial. D'això en depèn en bona part el manteniment de la cohesió social.
