Espanya crema. La cadena d'incendis simultanis a Galícia, Castella i Lleó, la Comunitat de Madrid, Andalusia, Extremadura i València està desbordant els bombers i agrejant el ja de per si prou tens entorn polític. El foc real i el metafòric foc polític s'estan retroalimentant. La pugna fratricida de la dreta i l'esquerra ha trobat en aquest episodi d'incendis forestals un altre motiu de sobreescalfament. En aquesta Espanya políticament fracturada tot s'aprofita, també la terra cremada. Ni en casos de desastres naturals com aquest la política espanyola fa cap concessió, dona cap treva.
Davant d'uns incendis en territoris autonòmics governats pel PP, el govern estatal socialista ha sortit a furgar en la gestió deficient. Certament, hi ha motius per posar el dit a la nafra. Però les formes, com les del ministre de Transports, Óscar Puente, sovint traeixen les intencions. Resulta prou evident que la simultaneïtat i la virulència dels incendis han agafat a contrapeu els equips d'emergències d'alguns territoris, que han hagut de sol·licitar ajuda a l'administració central per la seva manca d'efectius. Legítimament, doncs, la Moncloa d'entrada s'hauria d'haver cenyit a remarcar la seva decisiva i necessària col·laboració, la qual ja posa en evidència, per si mateixa, les possibles mancances en matèria d'extinció d'incendis –i molt probablement també de prevenció– dels qui en tenen la responsabilitat autonòmica directa.
Perquè, en efecte, i en especial a Castella i Lleó, però també a Galícia, molts dels ciutadans afectats per les flames han assenyalat la precarietat amb què estan treballant els bombers que depenen de la Junta. La mort d'un voluntari, els diversos ferits greus i les imatges de veïns apagant el foc a primera línia amb mitjans precaris –per exemple a Pareisás, Ourense– són coses impròpies d'un país avançat. L'afectació és molt gran, amb milers de persones evacuades i l'evidència que la situació segueix fora de control en diversos flancs, on els bombers, desbordats, estan arribant tard. És veritat que, amb el canvi climàtic i les consegüents altíssimes temperatures, els incendis són cada cop més virulents i imprevisibles. Però ara mateix això no deixa de ser un mantra molt repetit. No ens pot seguir venint de nou. Alguna cosa no s'està fent bé. Gens bé.
I no es tracta tant que els polítics estiguin al peu del canó, o de la mànega, des del primer moment –que també: els que no hi són quan toca, queden retratats– com sobretot que les polítiques públiques antiincendis siguin sòlides, a llarg termini, amb pressupostos i efectius adequats, i no només durant els mesos de calor. A hores d'ara és prou sabut i repetit que els incendis s'apaguen fent feina als boscos a l'hivern. I que la pedagogia ciutadana és també crucial. A Catalunya sembla que hem anat aprenent la lliçó, però no es pot abaixar la guàrdia.
A les regions ara afectades a Espanya s'han posat vides en risc, hi ha desenes de milers d'hectàrees de territori rural calcinades (conreus i boscos; també paratges patrimonials protegits per la Unesco, com l'entorn del jaciment romà de Las Médulas) i les pèrdues econòmiques al camp seran elevades. El canvi climàtic obliga a la màxima responsabilitat i col·laboració entre administracions. Amb el foc no s'hi juga.
