La justícia acorrala una immersió que no s'aplica

Com era previsible, el Tribunal Suprem (TS) no ha admès a tràmit el recurs de la Generalitat sobre la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que, en funció de la llei Wert, obliga a fer un 25% de les classes en castellà a les escoles catalanes, cosa que si s'apliqués suposaria la fi del sistema d'immersió lingüística, concebut als inicis de la recuperació de l'autogovern als anys 80 per discriminar positivament la llengua catalana després de 40 anys de prohibicions durant la dictadura franquista. La confirmació d'aquesta sentència, però, arriba quan la llei Wert ja no és vigent i ha estat substituïda per la llei Celaá (la Lomloe), que només exigeix a l'administració catalana que garanteixi l'aprenentatge del castellà i el català tenint en compte les seves competències. En tot cas, s'estableix un precedent jurídic que, encara que no sigui d'aplicació automàtica, resta com una espasa de Dàmocles damunt l'escola catalana en funció de quines siguin les majories polítiques a l'Estat. D'entrada, tot apunta que, atès el clima de dependència parlamentària entre ERC i l'executiu del PSOE-Podem, el govern espanyol no demanarà l'execució d'aquesta sentència i, per tant, tal com ha assegurat el conseller d'Educació, Josep Gonzàlez Cambray, els usos lingüístics al sistema educatiu català continuaran com fins ara, entre altres coses perquè els resultats acadèmics avalen que els alumnes que estudien a Catalunya surten amb un coneixement del castellà equivalent al dels estudiants de la resta de l'Estat.

Però que la conjuntura política actual garanteixi la supervivència de la immersió malgrat l'estocada judicial no vol dir que aquesta no sigui molt greu. En primer lloc, perquè suposa un nou pas en la judicialització del sistema educatiu. En segon lloc, perquè denota la incapacitat, en aquest cas des de l'alta judicatura, d'entendre i acceptar la pluriculturalitat de l'Estat: el català, segona llengua més parlada d'Espanya, continua sota sospita permanent i sempre amb uns drets qüestionats. I en tercer lloc, perquè la realitat desmenteix tots els prejudicis i pressupòsits subjacents en la sentència del TSJC quan, com hem sabut fa poc, la immersió a la pràctica ja fa temps que s'aplica d'una manera flexible o laxa, fins al punt que menys de la meitat (un 46,8%) dels professors s'adrecen habitualment en català als seus alumnes, mentre que només un 39,4% dels estudiants usen aquesta llengua al parlar amb els mestres (aquestes dades són fruit d'una macroenquesta al nivell de 4t d'ESO). Fa 15 anys, aquests percentatges eren del 64% i del 56%, respectivament. A la pràctica, doncs, avui el castellà és la llengua que predomina a les escoles de Catalunya. Quin sentit té, en aquest context, imposar judicialment un 25% d'ús del castellà a les aules?

La immersió és fruit d'un ampli consens social, polític i pedagògic, el qual ha fet possible a moltes persones vingudes de fora accedir a la llengua catalana, i ha evitat una fractura per motius idiomàtics, enfortint així la cohesió i la igualtat d'oportunitats. Vista l'evolució lingüística real a les aules, el que cal, de fet, és el contrari del que ha sentenciat el TSJC i ha avalat el TS: toca incrementar l'ús del català a l'escola si no es vol posar en perill la seva continuïtat. Això és el que ha de defensar el Govern, tant aquí com al Congrés.