L'auge de l'extrema dreta i la debilitat dels partits tradicionals
El 18 de febrer del 2017, Barcelona va acollir una manifestació massiva sota el lema "Volem acollir" que defensava una política de braços oberts amb els refugiats de guerres com la de Síria. Va reunir 160.000 persones i va ser la més nombrosa sobre aquesta qüestió que es va fer a Europa. Avui dia seria molt difícil repetir una mobilització com aquella, malgrat que continua havent-hi conflictes terribles a tot el món. Segons les darreres enquestes publicades per organismes com el CEO o diaris com El Mundo o La Vanguardia, fins a una quarta part de la població catalana està disposada a votar partits d'extrema dreta de caràcter xenòfob com ara Vox o Aliança Catalana. L'any 2017, ni l'un ni l'altre tenien representació parlamentària.
Què ha passat en el transcurs d'aquests anys per a un canvi tan radical? D'entrada es pot dir que Catalunya està experimentant els canvis socials i demogràfics que afecten bona part d'Occident. El segon boom migratori del segle ha canviat la fesomia dels nostres carrers i places, amb l'arribada d'una població extra que és necessària per mantenir el nostre model productiu, però que no ha anat acompanyada de les corresponents polítiques de reforç de l'estat del benestar.
En el cas de Catalunya hi ha un factor específic, que és el fracàs del Procés, que ha provocat una frustració en part de la població que es va creure uns polítics que els van prometre un viatge a Ítaca que va acabar en naufragi. Tot i això, el cert és que ens trobem davant d'una tendència d'abast mundial, liderada pel retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, i que a Europa podem veure amb la victòria de Meloni a Itàlia, la puixança de l'AfD a Alemanya i de Marine Le Pen a França o Nigel Farage al Regne Unit.
El descrèdit dels partits tradicionals afecta, en el cas català, especialment Junts, que és qui es veu amenaçat directament per Aliança Catalana, fins al punt que no són pocs, sobretot entre els alcaldes, els que reclamen un gir a la dreta en el discurs migratori (exactament igual que li passa al PP amb Vox). Però és realment aquest el camí per frenar l'extrema dreta?
La realitat és que no hi ha una recepta fàcil per combatre el populisme. Ells juguen amb avantatge: simplifiquen al màxim els missatges i apel·len als baixos instints i a la por a l'altre, i venen una quimera, la possibilitat de tornar enrere en el temps, a un temps suposadament feliç que tampoc ha existit mai. A la pràctica, però, el que aquests partits acaben desencadenant són retallades de drets a col·lectius vulnerables i, amb la promesa de desmuntar un sector públic que titllen d'ineficient i corrupte, beneficiar les grans corporacions o els seus entorns. Només cal fer un cop d'ull als Estats Units i l'Argentina per comprovar-ho. L'alternativa és una combinació de pedagogia i gestió centrada en la solució de problemes reals de la gent que avui se sent frustrada i té por.
Ara bé, es pot discutir molt sobre estratègies i polítiques públiques, però finalment som al davant d'un dilema ètic que ateny els partits però també els ciutadans. ¿De veritat volem posar les institucions en mans dels que fan de l'odi al diferent el seu combustible electoral?
