01/08/2022

L'Espanya dels secrets i la desmemòria

2 min
Arxiu expedients jutjats de Barcelona

El fet que, encara avui, la llei de secrets oficials espanyola sigui la franquista (del 1968!) ja denota la precarietat democràtica en què hem viscut tots aquests anys. ¿Com pot ser que hagin passat més de quatre dècades i encara estiguem així, amb una normativa concebuda per la dictadura? Costa poc pensar malament. Massa opacitat per amagar vergonyes passades i no tan passades. Qualsevol democràcia avançada té com a prioritat la transparència cap a la ciutadania, és a dir, aspira a minimitzar l'abast quantitatiu i temporal dels secrets oficials, que al capdavall són la cara fosca del deep state.

Aquesta llei ha estat, durant anys, un autèntic mur per a historiadors o investigadors. Ha estat, de fet, un pilar del pacte de silenci de la Transició per evitar destapar les misèries de la dictadura. Espanya no és que no s'hagi atrevit a mirar enrere amb llibertat, sinó que a la pràctica literalment s'ho ha prohibit. I el pitjor és que aquest esperit secretista, procliu a generar impunitats, s'ha mantingut en democràcia fins avui.

L'escàndol de l'espionatge del cas Pegasus, amb el Catalangate i la resta, és el que finalment ha propiciat la presentació d'una nova llei de secrets oficials, un avantprojecte, però, que d'entrada peca d'un notable excés de prudència, tal com han denunciat des de Podem fins als habituals socis parlamentaris del govern Sánchez: des d'ERC a Bildu, fins al PNB –i també Junts–. Tant podemistes com catalans i bascos consideren que posar 50 anys com a xifra mínima per desclassificar documents d'alt secret està molt lluny de l'evolució que han experimentat la majoria de països europeus. De fet, el PNB havia demanat explícitament que el límit se situés en els 25 anys, és a dir, la meitat del que ara proposa Sánchez. Amb aquest llindar de mig segle, quedaríem molt enrere del Regne Unit, on el 2010 es va passar dels 30 als 20 anys, o d'Alemanya, on la llei estableix 30 anys. A Itàlia la xifra encara és més baixa: de 5 a 15 anys. El cas que s'aproximaria més a Espanya seria el de França, estancada en els 50 anys prorrogables.

La llei espanyola actual ja té més de 50 anys i, per dir-ho d'alguna manera, tot just ara la volem desclassificar, canviar. I, pel que es veu, ho volem fer només a mitges. Aquesta por cerval que se sàpiga la veritat, per exemple sobre casos com el terrorisme d'estat dels GAL, no fa sinó afeblir la democràcia i propiciar unes males praxis a les quals, malauradament, estem massa acostumats. Una llei més exigent i menys complaent amb l'opacitat faria que n'hi hagués menys, de secrets inconfessables, i que, per tant, s'evitessin excessos, arbitrarietats i corrupcions en l'exercici del poder. Si els governants saben que, en vida seva, tot s'acabarà sabent, potser –només potser– seran més prudents a l'hora d'atribuir-se determinades potestats.

Cal esperar, doncs, que els socis de govern i parlamentaris del PSOE facin servir la seva força perquè els pròxims mesos la futura llei de secrets oficials suposi, per fi, un pas endavant vers l'autèntica democratització. El desenllaç d'aquest afer serà molt simptomàtic del suposat gir a l'esquerra de Sánchez, i de la seva concepció del poder i de l'Estat.