L'objectiu de Llarena: Puigdemont
BarcelonaLa decisió del jutge del Tribunal Suprem de retirar la sedició de les ordres de detenció que pesaven sobre Carles Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Marta Rovira és la conseqüència lògica de la derogació de la sedició aprovada pel Congrés de Diputats el mes passat. La interlocutòria, però, deixa moltes més lectures que mereixen una anàlisi més detallada.
La primera és que Llarena confirma el que ja avisaven juristes com Nicolás García, segons els quals, malgrat que Pedro Sánchez i el PSOE insistien que la sedició no es derogava sinó que es canviava per un nou delicte de desordres públics, i que aquest era aplicable als responsables del Procés, això no era veritat per molts motius. El més important és que la mateixa sentència de l’1-O ja va deixar clar que els fets de l’octubre de 2017 no encaixaven en aquest delicte perquè no hi havia hagut violència. I després perquè no es pot atribuir a posteriori un delicte que no existia al Codi Penal en el moment que es van cometre els fets. El PSOE, doncs, va intentar rebaixar la derogació de la sedició amb arguments falsos per intentar esmorteir el desgast que li suposava.
La segona lectura és que Llarena ignora la reforma de la malversació, que rebaixava les penes en els casos en què no hi havia ànim de lucre, amb l’argument que la jurisprudència és la que és. O sigui, que un jutge del Suprem es permet el luxe de fer una interpretació del Codi Penal que vulnera la seva literalitat, en una altra demostració que a Espanya els jutges acaben retorçant les lleis en funció dels seus interessos o prejudicis ideològics. I és que Llarena no vol renunciar a una figura penal, la malversació agreujada, que li permet mantenir processat Carles Puigdemont per un delicte que comporta penes de fins a 12 anys. Aquest cas sembla ja una obsessió personal seva.
I finalment hi ha la conclusió més greu de totes. Llarena pot legítimament discrepar de la reforma del Codi Penal, però com a jutge la seva obligació és limitar-se a aplicar la llei, i no a fer de comentarista en les seves interlocutòries. L'última està plena de dards cap als altres dos poders de l’Estat, el legislatiu i l’executiu. El més preocupant és que Llarena sembla que s’erigeix en portaveu del conjunt de la judicatura, que ha declarat la guerra al govern d’esquerres, i no només per la qüestió catalana.
La conclusió és que no hi ha dubte que la política de negociació d’ERC amb el PSOE ha donat fruits en l’àmbit de la desjudicialització i ha ajudat a millorar la situació processal de persones concretes i a deslliurar el país de l’amenaça global que suposava la figura penal de la sedició. Però també ho és que els jutges encara tenen un ampli marge per continuar aplicant mesures repressives contra l’independentisme. Aquesta és una batalla dura contra unes estructures d’estat que es resisteixen a canviar, però en la qual cal persistir, tant en el front intern estatal com en l’internacional. La indignació de Llarena d’aquest dijous indica que el camí emprès és el correcte.
