21/09/2021

La llengua, línia vermella

3 min

El projecte de llei de l’audiovisual estatal arriba en un moment clau, quan a Catalunya ha crescut la consciència, i les evidències, de la reculada social de l’ús del català, especialment entre els joves. El psicòleg i pedagog Jaume Funes explica en un article que cada cop més joves creuen que poden viure sense el català. Els factors són diversos i concurrents, però en tot cas el lleure audiovisual segur que n’és un. Si durant anys TV3 va ser una eina evident de normalització lingüística, ara clarament ja no n’hi ha prou. El consum audiovisual s’ha atomitzat. Primer van ser les cadenes privades de televisió i ara l’oferta la dominen les plataformes: Netflix, Amazon, Disney, HBO. En totes l’ús del català és absolutament marginal. En cap cas supera el 2%. Només la catalana Filmin s’acosta al 20%.

El moment també és clau en termes polítics, després de l’inici de la taula de diàleg Estat-Generalitat per abordar el plet sobiranista i a les portes de la negociació dels pressupostos generals de l’Estat (PGE), en la qual ERC té una posició de força, tal com s’ha vist aquest mateix dimarts al ser el primer grup afí que ha convocat el govern de Pedro Sánchez. És en aquest context que ha caigut com una petita bomba de rellotgeria que l’esborrany de la llei de l’audiovisual estatal no concreti quina quota d’obra en català i en les altres llengües cooficials estan obligades a incloure en els seus catàlegs i a finançar les plataformes, sinó que es limiti a denominar-la obra espanyola, de manera que tot el futur suport pot acabar anant exclusivament cap a l’audiovisual en castellà. Si la situació de marginalitat del català ja és avui palmària, una nova llei en aquests termes acabaria de condemnar-lo a la desaparició del principal mitjà de cultura popular del segle XXI. Això explica sobradament l’alarma que s’ha creat.

El Govern format per ERC i JxCat ha situat la recuperació del prestigi i l’ús del català com una de les seves polítiques prioritàries. I és evident que el món educatiu i audiovisual són els dos àmbits en què cal recuperar més terreny amb urgència. El mateix conseller d’Educació va reconèixer la setmana passada que molts mestres, en la pràctica, no fan les classes en català, cosa que vol dir que la normalització a l’escola en realitat s’aplica a mitges. És el primer cop que hi ha un reconeixement explícit en aquest sentit. Entitats com Òmnium Cultural també pressionen en la línia de tornar a situar el català com la llengua de cohesió social que va ser en els primers anys de democràcia, quan tenia un ampli suport social, també en entorns castellanoparlants.

Després d’una dècada d’acceleració sobiranista, la cruïlla política en què es troba el país hauria de servir per tornar a definir les línies vermelles: la llengua n’ha de ser una. Perquè està en una situació de debilitat i perquè cal reconstruir el consens al seu voltant. Aquí sí que cal unitat, més enllà de blocs i partidismes. Una unitat que tregui la llengua de la confrontació política i que es traslladi a Madrid, on cal exercir pressió des de tots els actors catalans per assegurar-li un marc legal favorable. La llei de l’audiovisual és la primera prova de foc.

stats