El mal acompanyament públic de les víctimes del 17-A
Aquests dies es compleixen cinc anys dels atemptats de Barcelona i Cambrils, i les víctimes segueixen queixoses no tan sols pel trauma viscut aquell dia sinó també perquè no han trobat durant aquest temps un acompanyament públic adequat. Hem fallat com a societat a l’hora de donar servei amb rapidesa i empatia a les persones que van patir, de manera directa o indirecta, aquells atemptats, unes víctimes que tampoc s’han sentit rescabalades en la sentència, que ha rebutjat condemnar els dos supervivents de la cèl·lula de Ripoll pels assassinats i els ha rebaixat la pena.
El gruix dels afectats, però, rebutgen fer una nova apel·lació, aquest cop al Tribunal Suprem. Les raons són de tres tipus. En primer lloc, creuen que la segona sentència de l’Audiència Nacional –la que va rebaixar les penes– confirmava el relat dels fets que ja va establir el primer judici, i els seus advocats pensen que això fa difícil aconseguir un canvi radical amb l’apel·lació. Si és així, doncs, temem que els acabin condemnant a pagar les costes, a més d’allargar encara més el procés de revictimització que han patit durant tot aquest procés judicial.
El cas, tanmateix, arribarà al Suprem perquè sí que hi ha una part de les víctimes, com els pares del nen de Rubí assassinat a la Rambla, que han decidit recórrer i ho faran aquest setembre, així com el sindicat dels Mossos d’Esquadra USPAC, per la qual cosa hi ha l'opció que encara hi pugui haver un canvi en el veredicte, ja que voldrien que es pogués repetir el judici.
Tot i això, no és fàcil. I, a més, si s’accepta el recurs això allargarà encara més l'opció de poder accedir a les indemnitzacions i començar a girar full. Els representants de la majoria de les víctimes prefereixen deixar-ho aquí per centrar-se en l’assistència als afectats, que són més de les 345 víctimes reconegudes en la sentència, tot i que a una part d’elles encara no se les ha pogut localitzar.
Aquests dies moltes d’elles no tindran més remei que reviure els fets que van passar ara fa cinc anys, perquè tots els mitjans estem parlant-ne i rememorant-t’ho. És un exercici de memòria necessari, però que per a molts dels afectats és especialment dolorós. No només pel fet en si sinó també perquè al llarg d’aquests anys no ha sigut fàcil que se’ls reconegui com a víctimes i que tinguin l’acompanyament social i administratiu necessari.
Les associacions hi han treballat, i no totes les administracions han sigut tan esquerpes –com més local i pròxima, més suport han tingut les víctimes–, però en conjunt hi ha hagut queixes sobre les dificultats que molts afectats han tingut per ser reconeguts. De fet, només un terç de les víctimes reconegudes en la sentència de l’Audiència Nacional seran indemnitzades pel ministeri de l’Interior. N’hi ha que no saben que estan reconegudes i no han reclamat la indemnització, i de les 216 sol·licituds efectuades el ministeri n’ha desestimat 84. No ho tenen fàcil per passar el dol.
