El mínim és acollir els refugiats

BarcelonaUn cop assumida la realitat de l'accés al poder dels talibans, la principal preocupació dels països occidentals sembla ser ara evitar una nova onada de refugiats com la que hi va haver durant la guerra de Síria el 2015. Recordem que aquell episodi va acabar, en el cas de la UE, amb un pacte amb la Turquia d'Erdogan perquè els barrés el pas a canvi de grans quantitats de diners. Ara, després d'una retirada desastrosa i mal planificada, sumada a l'enfonsament de les estructures de govern patrocinades pels Estats Units i l'OTAN els últims 20 anys, la població afganesa que no combrega amb les tesis dels fonamentalistes té molta por. I les que més les dones.

Tot i els intents dels talibans per oferir una cara amable durant aquests primers dies, les dones activistes ja estan començant a patir persecucions, tal com explica la periodista Mònica Bernabé en un reportatge. No es pot oblidar, a més, que els milers o desenes de milers d'afganesos que durant aquests anys han treballat per a les forces estrangeres estan en perill, ja que els talibans els consideren col·laboracionistes encara que de cara enfora hagin promès una amnistia que ningú sobre el terreny s'acaba de creure.

Davant d'aquest escenari, el mínim que poden fer els països que van participar en l'ocupació del país, entre ells Espanya, és acollir aquells afganesos que sentin que la seva vida està en perill, tal com recull l'estatut del refugiat. El que no es pot fer és abandonar a la seva sort tota aquella gent que va col·laborar amb les forces estrangeres (traductors, xòfers, soldats, etc.), tal com també ha subratllat el primer ministre britànic, Boris Johnson, que almenys s'ha ofert a acollir 20.000 afganesos al seu país.

Els precedents, però, no són gens optimistes. Durant la crisi de refugiats de Síria només Alemanya va obrir les portes, en una decisió que va tenir un fort cost polític per a Angela Merkel. L'Espanya de Mariano Rajoy mai va complir el seu compromís d'acollir uns quants milers de sirians, i al final es va decidir subcontractar el problema amb Turquia. Ara es vol fer el mateix amb els països de l'entorn de l'Afganistan, i que siguin ells els que acullin els refugiats. La prioritat és, com al 2015, que no arribin aquí, que Europa no es vegi esquitxada per una crisi humanitària en la qual ha tingut una responsabilitat directa.

Ara, però, l'objectiu hauria de ser doble: d'una banda, evitar una catàstrofe humanitària, i de l'altra vigilar perquè el règim dels talibans no comenci una escalada de represàlies contra la població indefensa. És evident que l'ideal seria que ningú hagués de fugir del seu país i que les noves autoritats respectessin un mínim els drets humans, però el que no es pot demanar a la gent és que es cregui les bones paraules dels talibans amb els antecedents sanguinaris que els precedeixen. La por dels que volen fugir, sigui amb un avió des de Kabul o per carretera cap a Pakistan, està justificada i el món no pot tancar els ulls davant d'aquesta realitat.