Netanyahu xoca amb el seu propi exèrcit
El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, tenia previst reunir aquest dimarts el seu gabinet de seguretat per donar l'ordre a l'exèrcit d'envair del tot la Franja de Gaza, fins i tot les zones on es pensa que Hamàs tindria amagats els ostatges. Però la reunió s'ha hagut d'ajornar per les diferències a dins del seu mateix govern i, sobretot, per l'oposició de la cúpula militar a una decisió que posaria en perill la vida dels ostatges i provocaria més baixes entre les seves files.
La cara visible de la revolta és el cap de l'estat major, Eyal Zamir, que considera que les tropes israelianes sobre el terreny estan exhaustes i que el que cal és donar-los un respir. I és que després de 22 mesos d'ofensiva, les forces terrestres israelianes estan donant mostres de cansament i també de frustració, perquè el nombre d'ostatges que han aconseguit alliberar vius ha estat ínfim i la imatge d'Israel s'ha enfonsat arreu del món a causa de les morts de civils i la fam que pateix la població de Gaza.
Tot apunta, doncs, que ens acostem a un punt d'inflexió en el conflicte. D'una banda, hi ha Netanyahu i els seus plans per annexionar-se Gaza al preu que sigui, i de l'altra hi ha l'oposició de l'exèrcit i dels familiars dels ostatges i la pressió internacional. Precisament, dissabte una manifestació a favor de la negociació per alliberar els ostatges va reunir 60.000 persones a Tel-Aviv. Tampoc es pot ignorar l'impacte de la carta pública a Donald Trump signada per 600 exfuncionaris de seguretat israelians, inclosos ministres i excaps de les agències d'espionatge, que dilluns advertien el president nord-americà que l'única manera de recuperar els ostatges és un acord amb Hamàs i que militarment ja no hi ha res més a fer a Gaza.
És aquesta pressió interna l'única que realment té possibilitats de fer variar el rumb del govern israelià, que de moment compta amb el silenci còmplice dels Estats Units. Si els màxims experts en seguretat a Israel afirmen que la guerra és inútil, si les principals ONG del país ja no tenen por de fer servir la paraula genocidi per retratar el que està passant a Gaza, i si els alts comandaments de l'exèrcit ja no confien, després de dos anys de campanya, en la victòria ràpida que es va prometre a l'inici de la invasió, llavors hi ha motius per pensar que Netanyahu està més feble del que es pensa.
Segurament té raó l'analista del New York Times Patrick Kingsley quan afirma que el primer ministre israelià va desaprofitar una oportunitat d'or per posar fi a la guerra després de la seva victòria militar contra l'Iran, ara fa sis setmanes. En aquell moment, Netanyahu tenia l'autoritat política suficient per imposar als seus socis una treva a Gaza. Però en lloc d'això va doblar l'aposta a la recerca d'una victòria total que no ha arribat. I ara es troba en un cul-de-sac, perdent a gran velocitat el crèdit intern guanyat i havent dilapidat completament l'extern. La seva aposta per conquerir tota la Franja sembla més una fugida endavant que una veritable estratègia amb futur.
