El no futur dels joves és un problema de tots
El futur és dels joves. Per això sap tan greu que els adolescents sorgits de la pandèmia el vegin desdibuixat, o prefereixin no veure’l. La que al diari d’aquest diumenge bategem com a generació covid és la d’uns nois i noies que han sortit trasbalsats dels confinaments, amb algunes lliçons apreses i unes quantes experiències traumàtiques com a motxilla. Tenen entre 15 i 18 anys i el seu projecte immediat és refer-se, recuperar el temps perdut, tornar a començar. La sensació és que han perdut dos anys decisius, una hipoteca que els pesa i que els fa veure l’horitzó boirós, incert. Els joves tenen la virtut de parlar clar, sense embuts: i el que ens estan dient és que els falta il·lusió. Són el mirall del que ens passa també als adults, al conjunt de la societat: l’encadenament de crisis -econòmica, política, pandèmica i ara bèl·lica- ens ha deixat desorientats i desmoralitzats, amb la sensació que cal tornar a començar però sense que encara tinguem clar el rumb.
Doncs bé, si això ja suposa un pes feixuc per als adults, encara ho és més per als joves, que com expliquen els professionals de la salut han sortit força alterats de la pandèmia en termes de salut mental. Les dades són preocupants, i tenen un biaix tant de gènere (les noies han patit més que els nois) com de renda (els joves d’entorns vulnerables han estat més perjudicats). La socialització ha quedat bàsicament restringida durant dos anys a les pantalles i les xarxes socials, fet que ha mediatitzat les relacions i ha accentuat tendències a l’aïllament, a la introspecció insegura. Exposats a les xarxes gairebé com a únic aparador, sense l’espontaneïtat del contacte directe i de la relació física, tan importants en aquestes edats de formació de la personalitat, molts adolescents han vist créixer les seves inseguretats i pors. Només els ha quedat la família, quan precisament tenien la imperiosa necessitat de desmarcar-se’n. En els casos en què, a més, la família no ha sigut un entorn acollidor i comprensiu, amb capacitat de diàleg, les problemàtiques s’han agreujat. Per això els professionals de la salut mental han hagut d’entomar un augment quantitatiu i qualitatiu de casos, una realitat que cal abordar amb recursos i atenció específica, tant al sistema de salut com al món educatiu. També cal, esclar, crear les condicions socioeconòmiques perquè tinguin la perspectiva de forjar-se una vida autònoma. Sense dramatitzar i sense minimitzar, toca ajudar els adolescents i joves a tornar a creure en ells mateixos. Toca donar-los la paraula i escoltar-los. Només així, fent que recuperin l’autoestima i les il·lusions, tornaran a mirar endavant sense recels, tornaran a pensar un futur possible, el que vulguin. El seu futur és també el nostre, el de tots.
