ONU: aniversari amb més reptes pendents que objectius assolits
És molt fàcil criticar l’ONU, però sense aquest organisme el món seria sens dubte un lloc pitjor
Que el món necessita un fòrum multilateral on tots els països puguin dir la seva i les potències tinguin la possibilitat de resoldre les seves diferències per la via diplomàtica és una obvietat que ja van saber veure els líders que van derrotar el nazisme el 1945 quan van crear les Nacions Unides. Setanta anys després el balanç d’aquest òrgan destinat a ser una mena de “govern del món” és desigual. Si bé és cert que no s’ha repetit un cataclisme com el de la Segona Guerra Mundial, que va provocar més de 50 milions de morts, el món continua dessagnant-se en multitud de conflictes armats com el de Síria -cosa que provoca al seu torn que hi hagi més de 60 milions de refugiats i desplaçats-, la pobresa i la fam assolen bona part del continent africà i zones d’Àsia, els drets humans són trepitjats a mig planeta i, a sobre, l’acció humana és al darrere d’un escalfament global que posa en perill l’equilibri natural de la Terra. La llista de reptes pendents, per tant, supera de llarg el d’objectius assolits, com ara la posada en marxa d’una incipient justícia internacional o els avenços en desarmament.
Com passa amb moltes creacions de la política internacional, deutora de massa equilibris geopolítics, l’ONU és una eina altament imperfecta, però absolutament necessària. El principal escull que li impedeix ser de veritat una institució operativa és el famós dret de veto que tenen cinc potències (Estats Units, Rússia, Xina, Gran Bretanya i França) com a membres permanents del Consell de Seguretat, l’òrgan que funciona com un autèntic “govern del món”. Això significa que l’ONU té moltes dificultats per actuar allà on algun d’aquests països té interessos directes.
L’àmbit d’actuació de les Nacions Unides, però, va més enllà, i ha de saber aprofitar aquells camps en què l’interès dels estats és àmpliament superat per la magnitud del repte. El millor exemple és la lluita contra el canvi climàtic. Al mes de desembre començarà a París una cimera clau per assolir un compromís efectiu per acabar amb les emissions contaminants al llarg del segle XXI. Si s’assoleix l’entesa, l’ONU haurà demostrat un cop més el seu paper d’actor imprescindible per teixir acords multilaterals.
Paral·lelament, s’ha de saber valorar que les Nacions Unides continuen sent la principal organització humanitària d’abast mundial, amb presència a gairebé tots els racons del planeta, i exerceix, mitjançant la figura del seu secretari general, com una mena de veu de la consciència col·lectiva davant les injustícies i els drames humans. És molt fàcil criticar les seves mancances i els seus fracassos, però cal admetre que sense les Nacions Unides el món seria sens dubte un lloc molt pitjor.
