Parlar en català amb el metge no ha de ser un luxe
Un pacient va a veure un metge i, mentre el posa en antecedents, li diu que ha tingut una feridura. Si el metge entén que s'ha fet un tall o un cop es perdrà informació que pot facilitar i millorar el diagnòstic i, per tant, el tractament. Un estudi de l'Associació de Metges del Canadà —fet amb dades de 189.000 pacients— indica que el coneixement per part del metge de la llengua del pacient fa baixar un 24% la mortalitat entre francòfons atesos en el seu idioma. El seu pronòstic millora un 36% i l'estada a l'hospital s'escurça un 7% respecte dels parlants de francès atesos en anglès. Tots aquests percentatges encara augmenten més en els pacients que no parlaven anglès ni francès però aconseguien atenció mèdica en el seu idioma. Per això mateix aquí el Govern fa anys que s'esforça per dotar els centres mèdics de traductors i intèrprets de diverses llengües.
Que la comunicació entre metge i pacient sigui com més àgil i directa millor té, per força, conseqüències en l'atenció mèdica. És evident i lògic, i que hagi calgut un estudi científic per demostrar-ho podria semblar sobrer. Però aquí encara hi ha qui discuteix que el coneixement de català hagi de ser un requisit per treballar al sector de la salut pública. De fet, només el 26,4% dels catalans es dirigeixen exclusivament en català al seu metge. Dotze punts menys que fa quinze anys. Des del 2016 el 40% de col·legiacions de metges a Barcelona —on es registren el 80% de les altes de Catalunya— són de metges estrangers. I això no és cap problema, al contrari, mentre entenguin la importància de conèixer la llengua autòctona i actuar en concordança. Molts ho fan, perquè són intel·ligents, empàtics i saben que les competències lingüístiques també són necessàries per fer bé la seva feina. Però això depèn només de la seva voluntat.
Malgrat evidències científiques com les de l'estudi canadenc, els 1.600 metges residents que s'incorporen cada any a Catalunya només estan obligats a saber castellà. A les Balears la llei de funció pública inclou un requisit de coneixements de català per als treballadors de l'administració, inclosos els de la salut, però en alguns casos aquesta exigència es pot ajornar. El Govern Balear havia intentat aprovar un decret que donava dos anys de termini als professionals per aconseguir el títol de llengua, si no el tenien, però el Tribunal Suprem el va tombar.
Entendre bé el pacient, fins al punt de poder anar més enllà de la superfície, és especialment important per als professionals de la salut que tenen cura de nens, gent gran i malalts greus o enmig d'una crisi, amb demència o amb problemes cognitius. O sigui: és necessari sempre, però imprescindible per als que atenen els més vulnerables, sovint també els que ho tenen més difícil per reclamar els seus drets. Perquè ser atès en la llengua pròpia del país on es viu no hauria de ser un luxe, hauria de ser un dret garantit per l'administració pública. I l'única manera de fer-ho, demagògies a banda, és oferir formació i també exigir coneixements, com en qualsevol altra feina.
