El problema de l'aigua: de Catalunya al món
La sobreexplotació de l'aigua, sumada a la contaminació i als efectes cada cop més devastadors de la crisi climàtica, que està portant extenses àrees del planeta a situacions extremes de sequera o d'inundacions, ens situa davant d'un "risc imminent d'una crisi mundial de l'aigua", segons un informe de l'ONU publicat aquest dimecres. El mateix es pot dir de les emissions de CO₂ i altres gasos: també aquí la inacció dels governs és patent, tal com també ha denunciat aquesta setmana la mateixa ONU.
La consciència popular sobre l'aigua i el medi ambient en general ha crescut molt, però està costant molt, massa, traduir l'alarma en fets, tant en el terreny polític com en l'econòmic, necessàriament vinculats. Aquest mateix dimecres n'hem tingut un exemple ben proper, al Parlament de Catalunya, sobre la dificultat de concertar solucions i accions contundents davant la sequera extrema que ens afecta. Davant les urgències, el govern d'ERC ha tirat pel dret amb un decret que el PSC i Junts han salvat amb la seva abstenció, però que han forçat a tramitar com a projecte de llei, fet que suposarà la seva renegociació. El règim sancionador als municipis és el que més separa les posicions. ¿S'ha de multar els ajuntaments que no han presentat un pla d'emergència per la sequera o se'ls pot donar més temps per rectificar? Si ens atenim al que diuen els experts internacionals avalats per l'ONU, no hi ha marge: anem tard. Però segurament hi haurà algun tipus de pròrroga perquè les culpes per la no previsió de la sequera estan prou repartides entre tots els nivells d'administració. Té lògica. Però la lògica del medi ambient és una altra. I de moment, la realitat incontrovertible és que la primavera ha començat amb la mateixa falta de pluja amb què va acabar l'hivern.
I mentre això ens passa aquí, què s'està debatent i decidint a escala mundial? Fins divendres té lloc a Nova York la Conferència de les Nacions Unides sobre l'Aigua. L'última cita d'aquest tipus va ser el 1977. Potser s'ha trigat una mica massa a tornar-hi, oi? Gairebé mig segle, unes dècades durant les quals els recursos hídrics del planeta, tal com ens passa a Catalunya, han disminuït acceleradament. En l'actualitat, la meitat de la població mundial (3.500 milions de persones) pateix "escassetat d'aigua durant almenys un mes a l'any". I si no s'actua per evitar-ho, el 2050, segons les previsions, entre 1.700 i 2.400 milions de persones patiran per manca d'aigua de manera habitual (ara això els passa a 930 milions). Tot això suposa un problema sanitari i mediambiental immens, però també econòmic: tant des del punt de vista del negoci (amb grans pèrdues econòmiques) com des del punt de vista social (amb noves formes de pobresa vinculades a l'estrès hídric). No hi ha gairebé cap país del món que s'escapi dels problemes amb l'aigua. Ni del perill, per tant, de futures guerres de l'aigua. De la capacitat de concertació i ambició dels compromisos que es marquin a la Conferència de l'Aigua de Nova York, i de la voluntat dels governs del món per implementar-los, en depèn el futur col·lectiu.
