El PSOE en el seu moment més difícil
Caldria remuntar-se al final del felipisme per trobar un moment en què el PSOE hagi viscut una situació tan complicada com l'actual. Hi ha motius per pensar que la crisi actual, provocada per l'esclat del cas Cerdán (que abans era cas Ábalos i abans cas Koldo), és fins i tot més greu, perquè el moment històric és diferent. A mitjans dels anys 90 Felipe González portava quatre legislatures governant i hi havia un desgast evident. En canvi ara Pedro Sánchez havia arribat a la Moncloa a través d'una moció de censura que se sustentava precisament en la necessitat de fer net després que el partit del govern, el PP, hagués estat condemnat per corrupció pel cas Gürtel.
Deu dies després de la bomba que va suposar l'informe de l'UCO, el PSOE encara és a l'UCI, emocionalment devastat, especialment aquells que coneixien i tractaven amb Cerdán, que era la mà dreta de Sánchez al partit i en molts altres assumptes. Arribats a aquest punt, i en plena desorientació general, totes les mirades es dirigeixen al secretari general del PSOE, que aquesta setmana s'ha tancat a la Moncloa per traçar un pla que permeti salvar la legislatura. Sánchez ho està aprofitant per parlar amb els seus col·laboradors més estrets i també amb barons com el president català, Salvador Illa, que ara mateix és el seu principal puntal al territori.
Tot i la proverbial capacitat de Sánchez per superar situacions complicades, el PSOE també es troba en una situació de debilitat perquè no té pla B. Sánchez exerceix un lideratge absolut i sense contrapesos interns (i d'aquí l'enorme poder intern que tenia Santos Cerdán), un escenari que ja es va veure amb l'episodi del descans de cinc dies que es va prendre per meditar sobre el seu futur. Aquests dies es nota el vertigen que senten molts dirigents socialistes davant la possibilitat que el seu líder es vegi obligat a tirar la tovallola.
Així i tot, és evident que Sánchez no té cap intenció de fer-ho, i aquesta setmana ja ha demostrat que el seu pla consisteix en passar a l'atac. Una altra cosa és si en serà capaç. Perquè, al cap i a la fi, tot dependrà de les informacions que es vagin coneixent sobre la xarxa corrupta, ja que a hores d'ara encara desconeixem el perímetre exacte de la taca. Per això també és lògic que Sánchez vulgui guanyar temps, davant del nerviosisme dels seus socis, que es veuen obligats a marcar distàncies però que, a l'hora de la veritat, tampoc volen anar a eleccions en aquest context perquè equivaldria a entregar el govern en safata a la dreta i l'extrema dreta.
Les pròximes setmanes seran clau, doncs, per a la supervivència del govern espanyol i, també cal dir-ho, per al futur del PSOE. Si Sánchez és capaç d'arribar al comitè federal del 5 de juliol amb els deures interns fets i anuncia un pla d'acció creïble, el 9 de juliol al Congrés encara hi haurà partit. Si no, estarem davant d'una lenta agonia que pot enfonsar el PSOE en una crisi molt més profunda que l'actual.
