Quatre anys de guerra, i també de resistència pacífica
Dimarts vinent farà quatre anys de la invasió russa d'Ucraïna. Quatre anys que han trastocat la vida dels ciutadans ucraïnesos més enllà dels que s'han vist obligats a anar a les trinxeres a defensar el seu país. Milers i milers de soldats ucraïnesos i russos han mort en aquesta llarga guerra. Joves i no tan joves que tenien altres aspiracions a la vida ara fa just quatre anys. Que estudiaven, treballaven i es divertien com estudien, treballen i es diverteixen els joves europeus que coneixem. Per a ells ja no hi ha futur. I el debat ara a Ucraïna és si la negociació de pau que està en marxa, i que implica concessions de territori molt doloroses a l'invasor, farà inútil el seu sacrifici, o bé si en el relat pesarà més que amb la seva resistència han aconseguit mantenir fins al màxim possible la independència del país.
La guerra, però, no només afecta els soldats. Ells hauran de superar el trauma afegit d'haver matat, però comparteixen amb els civils el trauma de viure amb la constant por de morir. En la guerra moderna, que a causa de la capacitat més mortífera dels armaments cada cop és més i més covarda perquè s'acarnissa amb els civils per provocar el terror, Ucraïna suposa un canvi de nivell. Es mantenen els bombardejos indiscriminats, però ara s'hi afegeix, entre altres avenços, la guerra de drons que permet perseguir els objectius a distància amb màxima precisió.
En aquest context resulta interessant el reportatge que publiquem avui a l'Ara Diumenge sobre com la societat civil ucraïnesa ha plantat cara a la invasió des de la solidaritat i la resistència. Centenars d'activistes anònims s'han coordinat per oferir suport a la gent que estava sola o que havia de fugir de llocs atacats, per posar ràpidament finestres provisionals en els edificis bombardejats, per oferir un tastet de cultura en un soterrani i permetre que la vida interior mantingués certa pau. Desenes d'iniciatives petites, coordinades, resilients, que diuen molt de com es pot organitzar la societat a la rereguarda quan les coses es posen difícils. Sense aquesta resistència civil difícilment el país hauria aguantat tants anys de guerra.
Al dossier d'avui ens preguntem també si en el món d'avui es pot ser pacifista encara. Per descomptat que no es pot desitjar altra cosa que la pau. Per a Ucraïna, per a Gaza, per al Sudan, per a tots els llocs del món, molts, en què encara hi ha guerra. És l'objectiu. Si per aconseguir la pau cal rearmar-se davant els que pretenen trencar-la és el debat que tenen avui, sobretot, les societats europees. I cada cop més els governs i l'opinió pública semblen tombar cap a la necessitat del rearmament, sobretot quan ja és poc confiable el suport dels Estats Units en matèria de defensa. Tanmateix, al llarg d'aquest quart de segle han canviat els enemics i les necessitats. Si a l'inici l'enemic era el jihadisme mundial, contra el qual no es va trobar necessari reivindicar la grandària dels exèrcits tradicionals, ara que la suposada amenaça és Rússia sembla que alguns fins i tot volen recuperar el servei militar universal. Vivim un món incert, de guerres híbrides i difuses, que conviu amb el món antic del combat cos a cos. Té sentit ser pacifista? N'hauria de tenir.
