Qui demanarà perdó a Tamara Carrasco?

La sentència d'absolució fa més evident la persecució policial i judicial contra l'independentisme

L'activista Tamara Carrasco ha viscut dos anys i mig atrapada en un laberint repressiu basat en falses acusacions de terrorisme i de desordres públics. Ha estat empresonada, privada de passaport i de llibertat de moviments: l'Audiència Nacional li va impedir durant 13 mesos que es mogués més enllà dels límits del seu municipi, Viladecans. Ha patit un assetjament i una criminalització impropis d'un estat democràtic. Que a una ciutadana sense cap significació política especial li hagi passat això per participar en una protesta de carrer contra la detenció a Alemanya, el març del 2018, de l'expresident Carles Puigdemont, avui eurodiputat de ple dret, és una demostració palmària de fins on pot arribar l'ànim de revenja de l'Estat contra l'independentisme pel referèndum de l'1 d'octubre del 2017. La Guàrdia Civil i la Fiscalia, per la via de l'Audiència Nacional, van voler convertir el legítim i legal exercici del dret de reunió en una autèntica trampa construïda sobre el no res. Ja ho vam veure al judici als presos polítics del Procés al Tribunal Suprem, i de nou s'ha intentat en el cas de Tamara Carrasco, protagonista de la primera i, com s'ha vist ara perfectament, espúria causa per terrorisme contra els Comitès de Defensa de la República (CDR). 

El viacrucis pel qual ha hagut de passar Tamara Carrasco és demencial. Ha estat víctima d'una greu injustícia i d'un suplementari càstig mediàtic. ¿Alguna instància judicial o policial li demanarà mai perdó? Ningú no li podrà restituir el temps perdut ni els danys psicològics, econòmics i de tota mena als quals s'ha hagut d'enfrontar. En lloc de la clàssica impunitat del crim, aquí sembla que hem assistit a una lamentable impunitat de l'acusació: sense cap rigor ni respectant la més mínima presumpció d'innocència, s'ha disparat per alçada. Amb l'independentisme tot s'hi val. Si després la cosa queda en no res, com a mínim s'haurà aconseguit escampar un clima de por. Amb actuacions així és com es deslegitima els poders públics.

Tamara Carrasco ha estat víctima d'aquest abús de poder que ara finalment ha quedat al descobert. Tal com reconeix la sentència, no hi havia absolutament la més mínima prova que la impliqués en suposats disturbis ni encara menys en una delirant activitat terrorista. L'arbitrarietat de l'acusació s'ha desfet com un bolado. El jutjat penal 25 de Barcelona ha conclòs que ni l'acusació de la Guàrdia Civil ni els arguments del ministeri fiscal no s'aguanten de cap de les maneres. La jutge considera increïble que l'acusació del cos policial -ni més ni menys que per terrorisme, rebel·lió i sedició- es basés en un simple missatge de WhatsApp que no se sap d'on va sortir. I a la Fiscalia li retreu que no aportés cap prova sobre els suposats delictes d'alteració de l'ordre públic. És a dir, tot va ser un bluf, un invent amb conseqüències personals gravíssimes per a una ciutadana indefensa, que naturalment ara té tot el dret de demanar una indemnització a l'Estat. El que ha passat és una vergonya.