Quin futur té l'Europa antiimmigració?
Les dades fetes públiques per l'ONG Caminando Fronteras són esfereïdores: el 2023 almenys 6.618 persones (384 eren criatures) van morir intentant entrar a Espanya per mar, la majoria camí de les Canàries. La xifra representa un augment del 177% respecte a l'exercici anterior i suposa de mitjana 18 vides perdudes al dia. A més, hi ha constància que fins a 84 embarcacions van desaparèixer sense que se n'hagi recuperat cap cadàver. ¿Europa es pot permetre aquest permanent drama humanitari? ¿L'enduriment dels controls que preveuen la UE i la majoria d'estats i l'externalització de la gestió de la immigració a països tercers, sovint en condicions lamentables, millorarà o empitjorarà aquesta duríssima realitat?
Davant d'aquesta tragèdia que es repeteix i creix any rere any, hi ha dues reaccions que sovint són experimentades de manera simultània. D'una banda, la compassió quan veus com infants i adults moren ofegats al mar o viuen en condicions precàries tancats en camps, a les portes d'una frontera convertida en mur infranquejable. De l'altra, el sentiment de por o rebuig pel fet que et puguin prendre la feina o que rebin ajuts en detriment propi.
El primer que cal dir és que, malgrat les desigualtats globals, les guerres i les crisis climàtiques, el fenomen migratori continua sent molt minoritari. La proporció de la població mundial que viu fora del seu país de naixement és només del 3,6%, un percentatge que amb prou feines ha canviat des del 1960, quan era del 3,1%. Un altre element clau a tenir en compte: dels 110 milions de persones que l'ONU va classificar com a desplaçats per la força a mitjans del 2023, més de la meitat es van quedar als seus països, i de la resta, amb prou feines el 10% van arribar al món ric; la majoria van restar en països de la seva regió geogràfica.
Davant d'aquestes dades, l'alarmisme antiimmigració de la ultradreta europea, que branda l'espantall d'una suposada "invasió" i d'una "substitució cultural", no està justificat, a més d'entrar en contradicció amb la necessitat de força de treball dels nostres països. Fins i tot a Catalunya, malgrat tenir un atur del 8,5%, hi ha feines dures i mal pagades que només estan disposats a fer els vinguts de fora. A causa de l'envelliment de la població autòctona i de les baixes taxes de natalitat, continuem i continuarem necessitant la incorporació de força de treball forana. La qüestió, sens dubte, és com fer-ho, com gestionar les arribades per no generar drames a la frontera ni la marginació dels que acaben entrant, unes situacions d'il·legalitat o alegalitat que són terreny adobat per a precarietats que acaben generant l'esmentat rebuig i por i, per tant, la fàcil demagògia incendiària que contamina el discurs polític.
Si durant la Guerra Freda el Teló d'Acer separava l'Europa rica i democràtica occidental de l'Europa comunista empobrida, ara hi ha un nou Teló d'Acer que pretén fortificar la Unió Europea benestant –malgrat les crisis i desigualtat internes– del Sud Global. L'Europa fortalesa antiimmigració no té futur. No és tant un problema d'insolidaritat, que també, com d'inviabilitat econòmica i tecnològica. El món s'ha fet petit, porós i interconnectat. La mobilitat global no pararà de créixer.
