Una sentència política i no jurídica

Marchena inclou disquisicions polítiques subjectives en una sentència discutible jurídicament

La digestió de la sentència contra els líders independentistes serà lenta i dolorosa, però en una primera lectura el text construït per Manuel Marchena referma el caràcter polític de tot el procés judicial. En efecte, crida especialment l'atenció que es dediqui pràcticament la meitat dels folis no a argumentar la condemna per sedició sinó a justificar per què no se'ls condemna per rebel·lió, que ha estat l'acusació de la Fiscalia i la tesi del magistrat instructor, Pablo Llarena. Doncs bé, al llarg d'aquests dos-cents folis, Marchena entra en disquisicions polítiques completament subjectives que, si bé li serveixen per descartar la rebel·lió, amb més raó haurien de servir per descartar també la sedició.

Així, la sentència descarta que hi hagués una "violència instrumental, funcional i preordenada" per aconseguir la separació de Catalunya de la resta de l'estat espanyol. De la mateixa manera, el tribunal nega que els líders independentistes volguessin fer efectiva la independència de manera unilateral, i redueix tot el Procés a una estratègia per pressionar el govern espanyol perquè acceptés pactar la celebració d'un referèndum d'autodeterminació. I aquí és quan parla de conceptes tan poc jurídics com "esquer", "quimera" o "somni", per concloure que "els il·lusionats ciutadans que creien que el resultat positiu de l'anomenat referèndum d'autodeterminació conduiria a l'anhelat horitzó d'una república sobirana desconeixien que el dret a decidir havia mutat i s'havia convertit en un atípic dret a pressionar". Marchena arriba a qualificar els ciutadans d'"ingenus" per creure en els seus líders, als quals acusa d'haver organitzat una mena d'engany massiu. Bé, no cal dir que les interpretacions de Marchena sobre el Procés són tan legítimes com les de qualsevol altre ciutadà, però el que no és acceptable és que aquestes opinions apareguin en un text jurídic de tanta importància com una sentència i serveixin, a més, per justificar una condemna tan greu com la del delicte de sedició.

Perquè aquí és on apareix la incoherència més gran. ¿Com es pot condemnar uns polítics, als quals, unes pàgines més amunt, has acusat de pretendre només aconseguir una negociació amb l'Estat, per un delicte tan greu com el de sedició, que comporta penes semblants a les que corresponen a un homicidi? O buscaven una negociació amb l'Estat o pretenien subvertir l'ordre constitucional amb un "alçament públic i tumultuari", però ¿les dues coses alhora? Paradoxalment, els mateixos arguments de Marchena per exonerar-los del delicte de rebel·lió, amb més motiu haurien de servir per declarar-los innocents del de sedició consumada, i més quan en cap cas hi va haver violència planificada sinó manifestacions pacífiques i mostres de resistència no-violenta a l'autoritat.

L'única conclusió possible és, doncs, que la sentència estava decidida des de feia temps i que només calia una operació d'il·lusionisme jurídic per armar-la. Podem dir que la sentència contra els presos polítics ha estat, per sobre de tot, també política i discutible jurídicament.

Més continguts de