Espanya no es pot governar sense Catalunya
Madrid¿És casualitat que l'endemà d'unes eleccions en què Junts té la clau de la governabilitat la Fiscalia del Suprem demani al jutge Pablo Llarena que reactivi les euroordres contra Carles Puigdemont i Antoni Comín (escrit "Comyn" al llarg de tot el document)? El poder judicial espanyol ja ha donat sobrades mostres que quan es tracta de Catalunya les casualitats no existeixen. I és que aquest 23-J s'ha produït la paradoxa que, amb el pitjor resultat de l'independentisme en molts anys, la governabilitat de l'Estat depèn ara d'ERC i Junts. Aquesta aritmètica parlamentària certifica el que és una constant de la política espanyola des de fa molts anys, i és que és molt difícil governar Espanya amb Catalunya en contra.
En tot cas, ara tenim un poder judicial que intenta ajudar Alberto Núñez Feijóo a superar el tràngol de no haver arribat a la majoria absoluta amb Vox complicant al màxim una possible investidura de Pedro Sánchez, i d'altra banda tenim un PSOE que, després d'haver dit en campanya que el conflicte català era aigua passada i que la figura de Puigdemont era negligible, ara s'haurà d'empassar el gripau i negociar amb ERC i Junts la seva investidura.
Perquè els números són els que són, per molt que Feijóo vulgui fer creure que té alguna possibilitat. L'operació que intenta vendre el líder gallec, que implica rebre els vots de Vox i el PNB alhora, és una farsa que només busca blindar el seu lideratge de cara a una repetició electoral. L'extrema dreta ja li ha deixat clar que no participarà en cap operació que impliqui els jeltzales, i aquests tampoc poden entrar en una equació amb els ultres.
Així doncs, l'única possibilitat viable és la de Sánchez amb Sumar i amb la resta de partits sobiranistes catalans i bascos i el diputat gallec del BNG. Quan es rebaixi l'eufòria a Ferraz per haver barrat el pas a la dreta, caldrà que aterrin i facin una proposta seriosa per a Catalunya. L'independentisme té raó quan reclama al PSOE, i al PSC, que posin una proposta sobre la taula, sigui una reforma de l'Estatut, una reforma constitucional, un nou finançament o un nou model d'infraestructures, però alguna cosa concreta sobre la qual es pugui parlar. Tot i que és important, no tot pot ser l'agenda antirepressiva. Els socialistes, conjuntament amb Sumar, han de ser capaços de dibuixar un horitzó per a Catalunya i de donar als catalans l'oportunitat de pronunciar-s'hi.
Afirmar, com ha fet Pedro Sánchez en campanya, que ja no hi ha conflicte a Catalunya es pot entendre en clau de discurs electoral, però és evident que és una fal·làcia. Per això, per moltes giragonses que faci la història, la qüestió catalana sempre acaba surant en la història d'Espanya. De moment, el PSOE s'està limitant a fer crides a la responsabilitat amb l'espantall d'un govern PP-Vox, però el mínim que se li pot demanar a Sánchez és que ell també sigui responsable, abandoni d'una vegada per totes el seu tacticisme extrem i posi sobre la taula propostes ambicioses si vol ser correspost en la mateixa mesura.
